A la vora del mar

Hola a tothom! Espero que us estigui anant molt bé l'any, les classes, el treball, les amistats, la família... Bé, la vida en general. Avui us porto una història marítima ambientada al port de Tarragona, amb imatges que em van inspirar tretes del Google Maps. Com que és d'una extensió més llarga que de costum, us deixo una meitat i d'aquí a uns dies publicaré l'altra.

Per cert, activament hi ha un concurs de narrativa al Port de Tarragona sobre el tema de la meva redacció en el qual encara podeu participar. La data límit és el 31 de març a les 24h. Aquí us deixo les bases, les condicions i tota la informació. 

III Premi Narrativa Curta Port de Tarragona

Ja sé que havia deixat el blog una mica abandonat però com que ja s'apropen les vacances de Pasqua tindré més temps per escriure, o això espero.

No us oblideu de  donar la vostra opinió als comentaris.

Ens veiem!

Calíope

M’agradaria explicar-te la meva història. No és fantàstica però per a mi és molt especial. El meu nom és Maricel i visc al costat del Port de Tarragona.

El meu pare, en Santiago, un valent mariner gallec de les aigües atlàntiques; i la meva mare, la Júlia, una dona catalana que es dedica a cosir xarxes de pesca trencades i a vendre-les a la seva botiga, es van conèixer al port de Tarragona. Va ser un amor a primera vista. Ell va trucar a la porta i quan va sentir aquella veu tan melòdica dient “Passi siusplau” ja va quedar meravellat al primer instant. Segons més tard, quan li va lliurar la seva xarxa perquè la reparés, les seves mans es van fregar suaument. Va ser només per uns instants, però van ser suficients perquè la càlida pell d’ambdós entrés en contacte d’una manera màgica. Després d’aquella trobada, van quedar cada tarda al port, on ella el portava a casa seva, sopaven peix fresc i reien fins a altes hores de la nit.

Dos anys després, vaig néixer jo. Van pensar molt de temps en el meu nom, volien que simbolitzés aquella unió que hi havia entre ells, la passió i la professió que els havia connectat. Passats dies, setmanes i mesos, van trobar el nom perfecte i el que segueixo tenint amb molt de gust: Maricel. És un nom preciós i molt assenyat perquè barreja el mar i el cel, amb un punt d’unió, l’horitzó.

Visc amb la meva mare en una petita casa de poble al Carrer de l’Espinac, al barri del Serrallo a Tarragona. El meu pare ve sovint, quan acaba una de les seves rutes, i ens porta peix fresc, si n’ha pescat recentment, petxines i estrelles de mar que diu que li recorden a nosaltres, precioses i úniques i d’altres petits tresors que troba als seus viatges. A les tardes d’hivern, quan no sortim a passejar pel port, la meva mare m’explica històries del mar i dels molls i jo l’escolto atentament perquè sempre són contes molt curiosos i entretinguts.

Una d’aquelles tardes de vent, pluja i molt de fred, érem les dues a casa. Jo estava molt trista perquè a vegades trobo molt a faltar el meu pare i sento que en determinades coses només m’entén ell. La Júlia volia animar-me i em va explicar un conte per desvelar la història del per què de l’escultura del cavallet de mar:

“Els cavalls de mar

Diuen que una vegada, un grup de mariners que viatjava en un gran vaixell mercant amb molta mercaderia va naufragar. Els mariners, embotits dins dels bots salvavides, estaven desolats i perduts sense saber el camí de tornada. De sobte, com si fos un miracle, van emergir del fons de l’aigua centenars de cavallets de mar que van portar els bots a terra ferma. Aquells homes, admirats pel fet, van explicar-ho a l’Associació de Pescadors de Tarragona, l’APT. Quan les xarxes socials van saber la notícia, hi van haver diverses interpretacions: que si tot era una farsa, que si era un fet sorprenent... Els submarinistes, per altra banda, van voler descobrir les restes del buc i aprofitar-ne el contingut que s’havia perdut en l’incident. Després de pensar-s’ho molt, l’alcalde va donar-los el permís per construir una estatua en honor a aquells petits invertebrats.Van construir un cavall marí, un submarinista i una àncora sobre una roca al Moll de Llevant.”

Que la mare em narri contes em fa sentir millor. Sobretot en aquells moments en què em sento sola. A vegades, vaig pel port amb bicicleta. M’he fixat que hi ha molts gats. Per explicar-me el per què d’aquest fet, la mare també té una història al voltant del Far de la Banya.

“L’amor pels gats

Des dels inicis del Segle XIV, amb l’expansió de la Pesta per Catalunya, els mariners sempre han tingut molta cura dels gats. La raó és la següent: els tripulants dels vaixells eren els més afectats per la malaltia ja que les rates, principals transmissores, s’allotjaven als rebosts i rosegaven tot el que podien. Des de la saliva de les rates, el bacteri “Yersinia Pestis” antigament conegut com “Pasteurella Pestis”, entrava al cos de les persones i provocava uns mals irremeiables. Els homes de mar, bloquejats amb el problema i fent-se idees errònies sobre el per què d’aquell càstig, van decidir atreure tots els gats del voltant perquè es mengessin les rates i, així d’alguna manera, disminuiria la plaga.

Com que en el passat van ajudar a empassar millor la Pesta, la gent els donava de menjar perquè pensava que portava sort. Per això, a l’actualitat, encara hi ha desenes de gats pel port tarragoní gràcies a què algunes persones continuen estimant aquests misteriosos éssers.”

Una tarda-nit en la que passejava a la vora del mar sense rumb, només rumiant i disfrutant de les aromes salines i el suau colpeig de les ones, vaig entreveure a la llum dels fanals una construcció d’un rellotge. Era d’alçada mitjana. Al principi només em vaig apropar per veure l’hora que era i saber si havia de tornar a casa o encara em podia quedar una mica més, però, quan ja estava al costat, vaig veure que al cantó dret del cub on hi havia el rellotge hi havia un mapa: un mosaic del mapa mundi. Era diferent de tots els altres perquè hi estaven dibuixades totes les rutes dels navegants d’aigua salada.

Així vaig poder saber, aproximadament, on es localitzava el meu pare perquè també hi posava el temps que trigava a arribar al destí cada tipus de vaixell. Aquella nit vaig dormir molt més tranquil·la i segura, com si el bressol de la Terra m’estigués acollint entre els seus braços, perquè cada vegada faltaven menys dies per l’arribada d’en Santiago, el mariner més valent de tots els temps.

(Imatges extretes de Google Maps.)

Cicatrius de la guerra

La meva àvia sempre m'explica les seves aventures i peripècies al poble quan només era una nena. La dura vida que duia amb la seva família que ara es pren amb surrealisme. L'únic que la reconforta és veure que l'època de la postguerra ja s'ha acabat i que podem gaudir de menjar i comoditats sense patir. Mentres em confessa tots els records que li van venint al cap, jo m'imagino com seria tot i intento ambientar-me en aquells temps.

Aquí us deixo amb una petita història que podria ser ben bé real i que té un rerefons cru entre tants moments dolços característics del temps d'il·lusions i armonia.

Espero que us agradi.

Bon Nadal!

Calíope

Era una tarda d’hivern i la Maria sortia de l’escola acompanyada de la seva millor amiga i veïna, Teresa. La Maria era una nena riallera que vivia amb els seus pares i la seva àvia en un petit poble al sud d’Espanya.

Per tornar a casa sempre agafaven un camí que rodejava el poble i portava als camps dels voltants on jugaven i estaven juntes una estona més abans d’anar-se’n, però aquell dia van decidir anar pel camí curt que rarament utilitzaven, només els dies freds o quan el cel estava massa fosc per estar al carrer. Feia molt de fred i volien ser a casa el més aviat possible. Van escoltar molt de rebombori a la plaça i s’hi van acostar. Un home contava contes als més petits, asseguts en cercle a la vora d’un foc que havien encés al mig de la plaça per escalfar-se. En veure-les, l’home va aturar-se i amb un somriure que deixava veure les poques i brutes dents de les que disposava la seva vella mandíbula va dir:

-Sembla que aquestes noies es volen apuntar. Veniu, veniu.

Van dubtar al principi però finalment van acabar accedint ja que els nens els havien deixat un lloc per seure. L’home els va explicar i interpretar una història de nadal i va finalitzar-la oferint als nens llaminadures i lletres de nadales a canvi d’una mínima caritat. La Maria va comprar-li dues llaminadures, gastant-se així tots els seus diners, i va tornar a casa amb la Teresa de la mà.

El pare l’esperava a la porta, el temps se li havia anat de les mans i ja era pràcticament mitjanit. Sense previ avís, li va clavar una bufetada a la galta i no li va deixar donar explicacions. Aguantant-se les llàgrimes, va entrar a la cuina i va guardar els caramels en un pot de vidre buit.

Després de besar a l’àvia i la mare es a ficar al llit.

El dia següent seria la nit de Nadal i es reunirien amb les tietes de la masia a l’hora de sopar. Quan es va despertar, la seva mare havia parat taula i estava acabant de tallar el formatge fresc en trossos, que havia fet de matinada de la cabra que tenien al pati.

-Bon dia, mare.-es va fregar els ulls encara adormida i va preguntar.-On són tots?

-Vestint-se i preparant-ho tot, bonica.-li va dir, besant-li el front.

La Maria va beure’s un got de llet i va pujar al pis de dalt per vestir-se amb la roba de festa.

Tots els nens i nenes i alguns adults que es van animar, van reunir-se per trucar casa per casa per demanar la rosca, pastissos semblants als donuts o al roscó de reis, que ensartaven en un pal. Gairebé totes les families els obrien, si més no per escoltar les cançons que recitaven amb alegria. Una de les tantes era:

“Con mucho fervor,

alegría y contentos

venimos a honrar

el santo nacimiento.”

Sempre hi havia excepcions, famílies que es tancaven i ignoraven la festa que s’anava encomanant de petits a grans.

Van sopar sota la llum d’un canelobre d’oli pollastre rostit i vi negre. De postres, com deia la tradició, cada família va portar un dolç típic. La mare de la Maria havia fet coca en una paella amb l’oli que havia sobrat del menjar; els cosins havien portat bunyols i mantegades caseres enfornades amb anís en gra i ametlles picades; els avis, potatge de castanyes i pa de figues i les tietes havien fet borratxos, una masa amb vi.  Els adults reien i els nens jugaven i s’empaitaven per la casa.

Després de reposar, van sortir a la festa. La música era animada i la gent ballava en parelles sota la llum de la lluna. Tothom es desitjava un bon nadal i feliç capvespre. Acabada la música sortiren al camp per cantar fins la sortida del sol.

Aquell dia no importava anar-se’n a dormir tard i no despertar-se d’hora, no començar a treballar amb l’alba. Era una excepció que tothom respectava, fins i tot el pare de la Maria, que va convidar-la a ballar com a forma de demanar-li perdó.

I és que, encara que no gaudissin de comoditats i visquessin amb fam i misèria, havien aprés a ser feliços en condicions tan difícils i a estimar-se i ajudar-se entre tots com germans.

Destino: un nuevo hogar

Hola de nou! Avui  he tornat amb un nou relat d'una temàtica un xic distinta. Espero que us agradi. No oblideu comentar i subscriviu-vos si encara no ho heu fet!

Calíope




La Tierra ha desaparecido. Ahora sólo quedan unos pocos supervivientes, en los cuales me hallo yo, que buscamos un hogar donde vivir. Estamos en una pequeña nave abandonada rumbo al incierto y oscuro universo. Somos pocos, por lo cual nuestras provisiones darán para muchos días, los suficientes para poder construir un nuevo planeta habitable, o al menos eso espero. Ya todos lo dudan y escriben un testamento para ellos mismos, resumiendo lo que ha sido la vida para ellos.

Todos están muy pesimistas, por eso me he ocultado en la cabina de emergencia donde poder estar solo durante un tiempo. Llevo casi una década en este cohete, nunca he visto el exterior desde entonces. Quizá cuando se abran las compuertas en tierra firme me descomponga por falta de calcio, como dicen en la tele.

Soy consciente de que no soy como mis compañeros de viaje. Mi mayor diferencia con ellos es que soy ambos sexos, macho y hembra, cosa que me permite reproducirme por mi solo en cualquier momento. Eso sí, prefiero esperar a la necesidad de civilización para procrear.

Un día me explicaron que llegué a la Tierra cuando tan sólo era un bebé y que una parejita me adoptó. Vivían en un dúplex. Lamentablemente murieron a causa de aquella plaga de la que también me considero culpable porque a causa de mi visita, vinieron conmigo. Y lo destruyeron todo sin que yo pudiera hacer nada al respecto.

Ocurrió ahora hace mucho tiempo. Recuerdo que mi clan me escogió a mí para irme de exploración, con lo cual no sabía si sentirme halagado o no. Antes de mi ida, me dedicaba a deslizarme como un gran profesional sobre los ríos de hielo que rodeaban el planeta,  pero tuve que dejar mi pasión para emprender la misión y no reprochar el honor del pueblo.

Era la sexta vez que alguien del planeta intentaba llegar a la Tierra y los otros cinco murieron en el intento, cosa que me inquietaba y como podréis imaginar no me hacía ganar valor. Llenamos el depósito de combustible y acompañado de bacterias y otros microorganismos que se habían escondido en las latas de conserva, nos adentramos en la oscuridad. El viaje estuvo bien, tenía comida en abundancia (dato importante: cada vez que abría una lata miles de microorganismos eran liberados de sus supuestas cárceles). Conseguimos llegar a duras penas. Aterrizamos cerca de una gran extensión de agua donde se rebozaban como croquetas en la freidora pequeñas criaturas desnudas. De repente, un montón de humanos con los ojos muy abiertos se acercaron y miraron por las ventanillas curioseando. Incluso escuché que uno decía esperanzado:

-Pero si parece inofensivo, incluso diría que viene en son de paz!  

 

El restó sucedió muy deprisa, sólo recuerdo vagamente unas imágenes: la plaga de bacterias que había llevado sin darme cuenta estaba apropiándose de todo a una velocidad aterradora y de pronto todo se convirtió en nada. Sólo veía blanco, blanco por todas partes. Después me transportaron en una camilla cubierto de sábanas blancas y bajo una lámpara de luz muy potente que me iluminaba la cara me hicieron un interrogatorio que se me hizo eterno. Cuando terminó, exhalé un poco de dióxido de carbono, gran aperitivo después de tal esfuerzo, y me recuperé como el ave Fénix renace de sus cenizas. Pero no estaba nada solucionado, mientras yo me divertía con mis compañeros de piso, mis ex acompañantes siguieron haciendo de las suyas hasta que ya no quedó nada que devorar. Entonces, los pocos que no murieron se fueron en una nave sin rumbo.

No necesité pronunciar siquiera la pregunta porque ya sabía la respuesta, había destruido la Tierra y, con ella, la especie humana.

La màgia dels llibres

Bona diada a tothom! Avui us porto una nova història que parla, com ja us podreu imaginar pel títol, del poder de la lectura. Espero que disfruteu i doneu la vostra opinió! I, si voleu rebre al vostre e-mail un avís de cada entrada que publico al blog, subscriviu-vos!

Moltes gràcies i ja ens veurem!

Calíope

M’agradaria explicar-vos la meva història. Potser us sembla fantàstica però és ben real. He pogut conèixer un nou món tapat per un vel de fantasies, aïllat de la realitat que m’aclapara.

Comencem per l’inici.

Em dic Marina i tinc dotze anys. El meu pare va morir per problemes de salut i ara la meva mare ha de fer-ho tot i ocupar-se de tot. I quan dic tot és tot, completament tot. A vegades, no la veig en tot el dia perquè treballa de sol a sol quan ha de substituir algú o li ofereixen un augment de sou si treballa unes hores més. Ella només vol pagar-me uns estudis per a que tingui un bon futur però en aquests moments en que em sento tan sola ni això em pot consolar.

Un dia, però, tot va canviar sense saber-ho quan vaig entrar a la biblioteca. La bibilotecària, de mitjana edat, estava llegint un llibre recolzada a la taula de recepció. Els seus ulls ametllats eren de color caramel, la seva boca petita i inquieta, obria i tancava els llavis seguint la lectura; i s’hi podien entreveure unes dents perfectament alineades. Jo venia amb una idea clara i no volia perdre el temps, tant de silenci em posa nerviosa. Anava a pas ràpid en direcció als ordinadors mentre notava els ulls de la gent fixes en la meva esquena, estaven malhumorats i xiuxiuejaven alguna cosa sobre mi a cau d’orella. Després, un grup del fons va esclatar en rialles i van picar de peus a terra sorollosament. La dona no va dir res al respecte així que no en vaig fer cas i, encara sense aixecar el cap, vaig treure un bolígraf i un foli de la carpeta i vaig començar a anotar la informació per a fer el treball de classe. Tractava sobre l’inici del planeta Terra, el Big Bang, la gravetat i altres aspectes universals que no em cridaven gaire l’atenció.

Quan vaig haver acabat, una hora després, i em disposava a girar el pom de la porta del recinte, una suau melodia que provenia del fons del passadís lateral em va desconcentrar. Com per un encanteri, envadalida i hipnotitzada, vaig ser atreta a la font d’aquella música. Cada nota un pas meu, fins que hi vaig arribar. Vaig dissipar entre molts llibres col·locats un sobre l’altre desordenadament una tènue llum groguenca. Palpant i adaptant els ulls a la pols exageradament espessa, vaig aconseguir el misteriós objecte. Que era, ni més ni menys que... Un llibre!!! Per què era especial justament aquell? O potser tots els llibres són especials i cadascun té el seu moment d’esplendor i entrega al lector, o al que volgués de mi aquell munt de papers.

Tenia una portada negra i les vores estaven descolorides per l’ús. Tot en contrast oferia un aspecte tenebrós però tot i així em vaig atrevir a obrir-lo. Asseguda sobre un tamboret que es trobava prop de les prestatgeries per a l’ajut de persones de curta alçada que necessiten un volum del prestatge més alt i no hi arriben alçant el braç ni agafant impuls amb un elegant salt en va. Amb les mans tremoloses vaig desviar la mirada a les groguenques pàgines que m’esperaven i hi vaig llegir un curt missatge que es trobava a la primera fulla: “Tingues la llibertat per somiar.”

La veritat és que mai hauria pensat que aquelles pàgines em portessin a on em van arribar a portar. Quan llegia era com si estigués al mismíssim vaixell del Capità Ganxo volant al costat d’en Peter Pan, com si visqués en una petita caseta amb set nans treballadors i simpàtics, com si fos una fada padrina i m’hagués d’ocupar dels problemes dels meus fillols i buscar solucions per a fer-los feliços sense oblidar-me de tornar a casa per descansar una mica... Com si pogués enfonsar-me a través del paper i impregnar-me de la tinta que forma les lletres, que creen paraules, que enllacen frases que bateguen dins el meu cor. Em sentia en un cotó fluix, amb el ritme d’un rellotge a l’oïda, tic tac cada segon una nova aventura, tic tac...

-He de tancar la biblioteca, nena! -va exclamar una veu darrere meu que em va semblar molt llunyana en un primer moment.

De sobte vaig recordar on era i qui era, principalment, que amb tants canvis d’identitat començava a fer-me un embolic; vaig dedicar-li un somriure adormit i, escurant-me la gola per por a no parlar amb veu d’ós de les cavernes, vaig preguntar suaument com tement a que em pregués silenci per enéssima vegada:

-Què encara estic a temps d’emportar-me aquest llibre?

Va accedir, de mala gana, i va ser una sort perquè em semblava que no podria agafar son aquella nit sense acomiadar-me del País de les Meravelles.

Somniant ja, amb el meu propi conill blanc que corria pel prat per arribar puntual, vaig percebre un delicat i perfumat petó a la galta que em va desvetllar. Era la meva mare, que tornava tard com sempre. Havia sopat macarrons que m’havia deixat preparats però podreu entendre que, en l’estat de dependència en el qual em trobava, no estava gaire disposada a menjar gaire. Els budells em rugien i fins ara no me n’havia adonat però vaig reprimir un estossec i li vaig explicar les aventures que havia viscut aquella tarda bellugant-me sota els llençols. Totes dues, moments més tard, vam estar-lo llegint estirades al meu llit durant una estona captivades per l’essència d’aquell llibre escrit molts anys enrere.

Escoltava la seva càlida respiració prop de la meva orella i em relaxava el massatge que em feien els seus dits entre els meus cabells tant... Que em vaig quedar adormida, i s’estava tant bé!

Mai hauria pensat que podríem tornar a estar juntes mitjançant un lligam tan fort com l’amor per la lectura. A l’amic segur se’l coneix en l’ocasió insegura, i ja puc aplicar el refrany al llibre que em va apropar de nou a la meva mare.

Un mundo paralelo

Hola a tothom! Espero que estigueu passant un bon estiu en companyia de qui més estimeu. Després d'estar dues setmanes absent, he tornat amb un nou conte que vaig escriure per a un concurs de Jóvenes Talentos. Espero que us agradi! Bon estiu, lectors i lectores!!!

Calíope

Siempre he vivido en el bosque o, al menos, eso creía yo antes de recordarlo todo.

Era una tarde de verano y decidí ir al río con todos mis amigos. Mi inocencia no me permitió ver que el cauce del agua aumentaba por segundos y que la corriente me llevaba contra mi voluntad hacia una gran cascada. Nadie me estaba mirando y tampoco escuchando porque la distancia que me separaba de ellos era enorme.

De pronto, todo se oscureció. No sé cuánto tiempo permanecí inconsciente pero al despertar, me dolía todo el cuerpo y tenía heridas en codos y rodillas. No logré ponerme de pie porque una voluminosa garra me detuvo. Alcé los ojos asustado. Enfrente de mi había un oso de un color pardo que me miraba con curiosidad, olisqueándome el cabello. Me quedé inmóvil y miré a mi alrededor. Estaba estirado sobre una roca cerca de un manantial. Mi feroz compañero me aplicaba agua cristalina sobre los rasguños y yo sentía punzadas terribles que gemían en mi interior.

Tenía miedo, tenía mucho miedo. Observé el cielo, las nubes se balanceaban de un lado al otro al ritmo de la suave brisa que agitaba las ramas de los árboles. Ya empezaba a ponerse el sol. Debía irme y así hice. Cuando el animal estaba distraído eché a correr. Corrí hasta que mis piernas no pudieron más y me detuve en un claro a recuperar fuerzas. Inspiré y suspiré profundamente. Mi mente iba a cien por hora. Estaba perdido, quizás a kilómetros de la ciudad y de mi propia casa. Tenía que encontrar un refugio para pasar la noche. Dormí en una pequeña cueva inhabitada, aunque no pegué ojo porque recordaba la expresión tan bondadosa del oso que infundía respeto y a la vez protección, y no paraba de reprocharme el hecho de haberme ido. Desde que ocurrió aquello no podía estarme quieto.

De madrugada, una pálida luz me iluminó el rostro. Debo reconocer que fue el momento más mágico de toda mi vida. Miles de luciérnagas volaban realizando danzas increíbles a mi alrededor. Me sentí por fin en mi hogar y bailé con ellas hasta que me dolieron los pies.

El estómago me rugía y me alimenté con bayas y otros frutos del bosque. Luego, subí a un árbol y observé el paisaje. Fábricas y empresas aparecían a lo lejos recortadas por el horizonte infinito, como si no se atrevieran a dar un paso más hacia el imponente bosque. La vista me llevó al manantial donde había sucedido todo. Descubrí al oso durmiendo plácidamente, parecía haber crecido. Supongo que le había cogido cariño, un cariño a distancia. Me acerqué, armado de valor y lo abracé, no me pude contener, tenía que agradecerle mi salvación de alguna forma. Entreabrió los ojos y gruño suavemente. Por un momento, por una milésima de segundo, sentí pánico pero recuperé la compostura y le acaricié el pelaje. Supongo que esperaba que me devolviera una mínima muestra de afecto pero no lo hizo.

Lo recordaba. Recordaba que me había ido sin darle las gracias y me di cuenta de que había sido muy poco agradecido. Le ofrecí las bayas que me restaban del desayuno y guardaba en el bolsillo, y me di la vuelta,  dispuesto a marcharme, cuando me abrazó. Fue un abrazo sofocante porque su pelo era tan denso que mi respiración apenas era posible. Fue el inicio de una gran amistad.

Los años han pasado y las vivencias se han incrementado pero espero vivir siempre aquí y que nadie me arrebate este sueño. Formamos parte de la naturaleza y ella ya forma parte de mi corazón. Si pudieseis ver la magia que nos ofrece... ¡Espera! ¡Sí podéis! Cerrad los ojos e id más allá de vuestra imaginación, seguro que ese mundo que imagináis es real en algún lugar y, si no lo es, hacedlo posible.