I benvingudes al regne màgic de les lletres, al Batec de les Paraules!
Avui toca l'última part de l'aventurer relat que us he donat en porcions de nèctar. Espero que gaudiu del seu final.
Recordeu: ben aviat, hi haurà una sorpresa en la qual tots podreu batre les ales, esteu preparats? Agafeu aire, que comença el compte enrere!
Petons de nèctar!
Calíope
Finalment, ens aturem i exhalo un crit sord quan el reconec.
-Eudald!-li xiuxiuejo, desviant la vista a la costa per si ens poguessin veure. Per si de cas, li indico que s’acotxi.-Què hi fas aquí? Com carai...?- no acabo la pregunta, és tot massa irreal.
-He tingut tanta sort, Beatriu, tanta. I t’he trobat tant a faltar, germaneta! Hi va haver un atac al port, s’emportaven la Morlana i jo... No em vaig poder estar, no podia deixar que se l’emportessin.-es va enrojolar en aquesta última frase.-Ei, per què vas tan xopa? I com has vingut?
-Primer explica’m com te les has enginyat per escapar-te d’aquests bàrbars. -la curiositat em superava i jo que suposava que era a Alger, com molts altres capturats.- Feia mesos que no sabia res de tu!
Es veu que aprofitant un descuit dels pirates, quan atracaven una ciutat propera, s’havia amagat en una cala. Li explico llavors el meu pla, la por i la tristesa que reflectien els ulls de la seva estimada Morlana, la fastigosa i deshonesta vida com a mariner...
-Algun dia, tota aquesta gent rebrà el que es mereix.- dic disgustada i furiosa, perquè l’embarcació ja no hi és i no podré salvar els petits captius i captives de les llardoses mans d’aquells homes.
Caminem per la vora d’un camí de pedra que contorneja la pineda i ens asseiem en unes roques davant la mar. Li agafo la mà i hi col·loco un sac de monedes d’or que havia agafat la nit anterior. Molt de mèrit i felicitacions, però la xavalla bé que se la quedava l’Assid, sense repartir ni un maravedís que obtenia dels rescats de precioses donzelles a les quals venia a preus escandalosos.
-Encara no em crec el que has fet per mi.-em diu, fent-me un petó a la galta.-Ha estat un disbarat i estic molt enfadat, podries haver mort!
-Tu també.-i encara que se m’escapa un somriure burleta procuro mantenir-me seriosa.
Acabo d’adonar-me’n que ja ha fosquejat. Fixo la mirada en un estel, que es torna fugaç i creua el cel pintant amb la cua un feix daurat, i en uns segons desapareix.
-Tornem a casa.- em diu, arraulint-se al meu costat perquè la brisa marina comença a refrescar.
