Cartes que enamoren

Havia de prendre una decisió molt important. Una decisió que donaria un gir complert a la meva vida actual. Acabava de fer els 18 anys i la veritat és que a mi mai m’ha agradat viure a la ciutat. Els ensordidors sorolls de les botzines dels cotxes i de les obres i els fums tòxics de les fàbriques em provocaven claustrofòbia. Jo volia ser lliure, cantar amb els ocells de bon matí i anar en bicicleta a tot arreu. Els meus pares deien que ells no podien marxar, havien de cuidar a l’àvia a la residència i compaginar-ho amb el treball. No volien arriscar-se a perdre’l.

En quan a mi, vaig recollir les meves coses en una petita maleta de cuir i me’n vaig anar a veure món. Havia fullejat el diari i una caseta prop del mar m’havia cridat l’atenció ja que hi garantien la tranquil·litat absoluta. El propietari havia signat amb un pseudònim: Pelagios. Suposo que parlaríem sobre el preu del lloguer allà mateix.

L’autobús va arribar amb uns minuts de retard però tot i això el dia començava perfectament. Ja estava matriculada en una universitat de literatura prop del meu futur domicili. Quan hi vaig arribar, no em vaig trobar a ningú a la porta. La bústia, pintada recentment d’un color groc llampant, es trobava a un costat de la tanca que rodejava la casa. L’olor de roses vermelles em va portar a la part posterior de la caseta, descobrint un vell far que emetia una tènue llum cap a l’horitzó. Semblava habitat. Vaig trucar a la porta molt indignada perquè l’anunci garantia que no hi havia cap habitatge als voltants i, segons els meus coneixements, els fars atreuen als vaixells que amb cops de botzina avisen als altres de que s’acosten al moll. Ningú va respondre. Vaig escriure una nota i la vaig inserir per sota de la porta:

Perdoni, seria tant amable de baixar un moment? Sóc la nova veïna, si es pot dir a aquest lloc veïnat, i el propietari de la casa no ha sortit a demanar-me el lloguer. Ni tan sols el conec! Si podria donar-me el seu número i així contactar amb ell seria un gran ajut.

Gràcies, Abril

Vaig tornar la vista enrere, el mar em desafiava poderós i implacable. No podia entrar a la casa, estava perduda i completament sola, què podria fer? A l’entrada hi havia una catifa de feltre on hi posava amb lletra manuscrita:

Benvingut/da a casa!Si t’has fixat en mi és perquè estàs apunt d’entrar al paradís!

Sota d’aquesta, hi havia una clau, una mica rovellada però que algú havia decorat delicadament amb un llacet rosat. Em va semblar que no era una violació de la intimitat perquè ell o ella no s’havia presentat i havia publicat l’adreça als mitjans de comunicació perquè algú l’habités. Era una construcció amb les finestres en direcció sud-est, per tant la claror em despertaria amb un càlid somriure. Hi havia una cuina amb una cassola, una tassa i més vaixella de porcellana; una sala, un petit rebedor amb un mirall i un armari de marbre, dues habitacions i un lavabo.

Després de dinar uns entrepans que duia a la motxilla per si de cas, vaig recordar que l’endemà era Sant Jordi i havia de comprar un parell de llibres als meus pares que els enviaria seguidament per correu. Aprofitant les meves irremediables ganes de descobrir la ciutat, vaig tafanejar durant hores una llibreria i vaig acabar comprant-me una clàsica novel·la d’amor: Tristany i Isolda de Gottfried von Strassburg.

Al dia següent, diumenge, vaig rebre un paquet amb un ram de roses vermelles i una carta on hi deia:

Bon dia! Aquest ram de roses és per a la nova veïna! Li voldria dir una cosa, sense cap altra intenció: “Abans el mar per veí que senyor mesquí”. Aprofita que ets lliure i encara tens molt per donar i rebre. Feliç Sant Jordi!

Vaig empassar saliva i immediatament vaig relacionar-ho amb la passada nota que havia escrit al “veí” del far. El cor em bategava molt fort però vaig decidir concentrar-me en la meva feina perquè encara havia d’anar a comprar i preparar la motxilla per a la universitat.

Van passar els dies i cada dia arribaven noves cartes i petits regals com pulseretes amb àncores i clauers de cargols de mar. Les ofrenes van augmentar i cada setmana l’anònim m’enviava llibres d’aventures de valents mariners, vaixells naufragats, tresors perduts i monstres marins molt perillosos. El més impressionant era que jo me’ls llegia i m’agradaven. A vegades sentia pànic per com em coneixia aquella persona i pensava en trucar a la policia, però d’altres em sorprenia i les meves galtes s’enrojolaven en pensar que hi havia algú que em tenia tant d’afecte que mai s’oblidava de mi. Mai. Tots els dies una carta. Sempre.

Un dia vaig provar la sort i vaig escriure una nota i la vaig introduir per una finestra oberta del far. Estava gairebé segura de que hi era ell o ella, encara que mai havia vist a ningú entrar-hi ni sortir-hi. Potser era un vampir o un home-marmota...

Hola. Ets tu en “Pelagios”? He buscat a internet i he descobert que vol dir mar en grec. Qui ets realment i per què m’envies tants regals? Sí, ja sé que m’escriuràs alguna dita o refrany per ser més enigmàtic però... m’agradaria conéixer-te. Compartim el gust per la lectura, saps? Ja ens veurem, algun dia.

Abril

Em va respondre així:

Abril, la veritat és que mai ens hem conegut, ha sigut pura casualitat. Tu vols ser lliure i jo m’amago de la realitat que m’envolta i no me’n vull adonar. En fi...M’has semblat simpàtica des de la finestra de la meva habitació. Si vols, et puc ensenyar un espectacle nocturn on dansen els peixos i brillen les meduses sota la transllúcida llum de la lluna. T’agradarà. És impressionant, la vida a vegades té una màgia...Ens trobem a la roca al límit de la platja, jo hi aniré com cada vespre així que no et sentis compromesa.

Hi vaig anar. No sé el per què però em va semblar molt curiosa la seva forma d’explicar la seva soledat. No sabia el que m’esperava, si era un home, un noi o un vellet però l’edat no em va importar perquè després de dues setmanes allí només havia conegut a un parell de noies a la universitat, i necessitava relacionar-me i compartir gustos amb algú.

Tenia raó, va ser un meravellós espectacle ple d’ombres i efectes fluorescents que es bellugaven al ritme de les ones. Aquella tarda el vaig veure per primera vegada i, igual que quan llegia les seves cartes, el meu cor va bategar molt fort. M’havia tornat a enamorar d’ell, perquè d’alguna manera ja ho havia fet a través dels escrits.

Es diu Víctor, té dinou anys i va abandonar els estudis quan va perdre als seus pares en un tràgic accident ara fa dos anys. Abans d’això, vivia a  la meva casa amb ells però va decidir traslladar-se al vell far ja que les vistes eren meravelloses i així no li afectarien els tristos records que hi tenia. El seu pare era peixater i la seva mare jardinera i botànica. Vaig ajudar-lo a recuperar la seva vida i va començar a treballar a la llibreria.

Espero que, quan siguem vellets i cadascun estigui a la seva butaca, rellegim les nostres cartes i, com ara, ens regalem una rosa i un llibre per Sant Jordi amb la mateixa passió.

Da Vincis del siglo XXI

¿Quién ha dicho que las historias fantásticas tienen seres imaginarios o poderes mágicos? Ésta es una historia bien real que os puede parecer fantástica.

Como cada verano, un grupo de niños de la misma comunidad, se reunían en el trastero de la terraza para crear el invento de todos los tiempos. Un invento útil e innovador que cambiase el rumbo de la vida. Querían demostrar que tenían un poder único y que no eran simples niños reunidos en un trastero lleno de arañas y muebles viejos que se escondían del mundo bajo una pequeña lámpara.

Sin embargo, aunque seguían entusiasmados en conseguirlo, nunca habían podido hallar con la llave que abriese la puerta hacía un mundo diferente. Aquella tarde, cuando el sol ya descendía tras las montañas y dejaba en el cielo un manto de caramelo cobrizo, estaban aquellos muchachos y muchachas medio adormilados en el desván.

Sentían que ya estaba todo inventado. El Siglo XXI estaba prediseñado y no había nada más que crear para facilitar las necesidades básicas de la vida humana. Quizá sus padres tenían razón y debían dejar ese club e ir a la playa o a la piscina como los demás niños y dejarse de tonterías que no llevan a ningún sitio.

Martín, el más entusiasta del grupo, estaba sentado a la mesa. A su alrededor había un montón de bocetos y listas de ideas. A su lado estaba Marina, que no se decidía entre abandonar o seguir adelante con la misión medio desviada en la que estaban desalentados. Gabriel estaba estirado en un gran sofá de tres metros, durmiendo con un libro de Leonardo da Vinci en las manos. De repente, alguien llamo a la puerta. Se miraron entre ellos sin saber que decir y cómo actuar. Nadie se había preocupado en subir hasta el ático del edificio y mostrar un mínimo interés por aquello que hacían. Pensaron que sería el conserje aunque no recordaban que hubiese uno. Finalmente, la persona que estaba al otro lado se cansó de esperar y exclamó:

-¿Hola? Me llamo Selena y mi padre y yo acabamos de alquilar el apartamento del 2º 1ª. Nos gustaría participar en esa idea del invento del Siglo porque tenemos algunas ideas para aportar.

Aquella nueva integrante del grupo trajo a todos un subidón de energía. El padre de Selena, era ingeniero técnico y se mudaba a otro país cada cierto tiempo para reunirse en conferencias con ingenieros de todo el mundo. Gracias a las conversaciones que tuvieron con él a lo largo de todo el verano, llegaron a la conclusión que todo puede estar inventado de manera tecnológica pero los problemas básicos como el hambre y las guerras aún no están solucionados.

A través de los muchos conocimientos de aquel hombre estudiaron la posibilidad de, conectando varios portátiles, comunicarse vía Skype con todos los niños y niñas del mundo que disponían de medios tecnológicos. Además de poder conocer cómo se veía el mundo desde distintos puntos del mapa, podrían ponerse todos de acuerdo en que, por más que los adultos dijesen o hiciesen, ellos eran quienes debían empezar desde ya a mover la piezas y conseguir encajarlas perfectamente creando el puzzle.

La iniciativa estaba tomada, el viento soplaba en la dirección correcta y el pequeño club crecía cada vez más gracias a los contactos que establecieron esos meses.

Esta iniciativa es complicada y de larga duración pero si nos lo proponemos es posible. Es posible mejorar estas injusticias que se ocultaban bajo un velo de tecnologías y comodidades sólo disponibles para los que pueden poseerlas. Es posible crear un mundo mejor para todos, para aquellos que están al otro lado de nuestra realidad y que se resignan a quejarse. Sólo nosotros podíamos iniciar esta revolución porque somos nosotros los que viviremos en esta sociedad tan abrumadora y debemos cambiarla lo antes posible.

Viatge amb canvi de destí

“-Digues la veritat! Què li va passar a l’avi?

-No! Els teus pares m’han deixat al teu càrrec i no permetré cap insolència! Ells no et poden mantenir i han fet tot el possible perquè visquis en unes bones condicions. No parlarem més d’aquest tema!

-Per què us poseu sempre així quan menciono aquesta pregunta?...

...Tiet no m’gnoris! N’estic fart!”

Recordo la nostra última discussió i també recordo la decisió que vaig prendre. Aquella nit vaig fer la maleta i al dia següent, de matinada, me’n vaig anar a la parada del tren d’amagotis. Vaig agafar el primer bitllet cap a Barcelona per anar a veure als meus pares, volia saber tota la veritat. El tren va arribar molt puntual i em vaig col·locar a l’últim vagó per no cridar tant l’atenció però, per sorpresa meva, no hi havia ningú. Estava buit. Semblava poc usual anar de Girona a Barcelona a dos quarts de set del matí.

El viatge va ser curt, potser perquè aclucava els ulls de tant en tant. El tren va parar en sec, com si tingués por de passar-se un centímetre del destí. Es van obrir les portes i ,al segon de sortir jo a l’exterior, se’n va anar a correcuita. No semblava Barcelona, no s’escoltava soroll, no hi havia ningú... no era Barcelona! Llavors, on m’havia ficat?

Vaig entrar en un edifici que havia sigut un bar però ara estava abandonat. Només hi havia un prestatge amb un diari de l’any 1960. Les altres cases eren buides, amb alguna joguina deixada pels nens i antigues fotografies de graduacions escolars i menjars en família. L’última llar que vaig explorar era l’escola, amb una sola aula amb les parets guixades. Hi havia un quadern on la professora anotava les puntuacions dels seus millors alumnes. Al principi, vaig llegir aquells noms com si res però quan vaig llegir el desè em vaig aturar. Antoni Rovira! El meu avi havia sigut un alumne exemplar i no me n’havien dit res! Per què?

Al vers de la llibreta hi havia una direcció. Després de recórrer caminant més de 10 km vaig arribar a una estació. Allí vaig prendre camí cap a la destinació secreta que, per alguna raó que desconec, jo intuia que resoldria els enigmes que s’havien creat. Vaig arribar-hi mitja hora més tard. Era un dels primers apartaments construits amb tres pisos, encara sense ascensor, cosa que produïa un desgast per l’ús a la barana de les escales. Vaig trucar a la porta i em va obrir una velleta d’uns vuitanta anys que em va convidar a passar. Quan va veure el bloc , es va esbossar un somriure  als llavis i em va dir:

-Noi, ets molt amable en portar-me tants bons records. Antoni Rovira... Ai sí! El petit Tonet! Pobret, tant bon nano que era però els temps eren massa difícils per suportar-ho... Va acabar treballant en unes terres del senyor i vés a saber on para ara!

-És el meu avi, senyora.- li vaig dir, gairebé gesticulant perquè no aconseguia reaccionar.-Expliqui’m més coses sobre ell.

Vam estar tota la tarda parlant del iaio mentres berenàvem pastissets de carbassa, una especialitat d’aquella dona. Quan començava a enfosquir, ens vam acomiadar i me’n vaig anar.

Ara estic al tren de tornada cap a cal tiet. Raono dues coses.

Primera: m’estic deixant la vida al discurs de perdò que faré al meu tiet quan arribi a casa després de desaparèixer tot un dia.

Segona: ara ho entenc tot. El meu avi devia estar avergonyit i decebut amb si mateix per haver estudiat tant i haver-ho desaprofitat sent un simple pagès. Jo no el decebré. No em prendran el pèl. Seré prudent i m’esforçaré al màxim.

Miro per la finestra, hi ha una estrella al mig de la foscor que pampalluga. És l’avi, el iaio, el petit Tonet, que em mira i somriu.