dissabte, 15 de setembre de 2018

En la pell bruna d'un estafador (3a part)

Hola papallones de paper!
I benvingudes al regne màgic de les lletres, al Batec de les Paraules!

Avui toca l'última part de l'aventurer relat que us he donat en porcions de nèctar. Espero que gaudiu del seu final. 
Recordeu: ben aviat, hi haurà una sorpresa en la qual tots podreu batre les ales, esteu preparats? Agafeu aire, que comença el compte enrere!

Petons de nèctar!


Calíope



Finalment, ens aturem i exhalo un crit sord quan el reconec.
-Eudald!-li xiuxiuejo, desviant la vista a la costa per si ens poguessin veure. Per si de cas, li indico que s’acotxi.-Què hi fas aquí? Com carai...?- no acabo la pregunta, és tot massa irreal.
-He tingut tanta sort, Beatriu, tanta. I t’he trobat tant a faltar, germaneta! Hi va haver un atac al port, s’emportaven la Morlana i jo... No em vaig poder estar, no podia deixar que se l’emportessin.-es va enrojolar en aquesta última frase.-Ei, per què vas tan xopa? I com has vingut?
-Primer explica’m com te les has enginyat per escapar-te d’aquests bàrbars. -la curiositat em superava i jo que suposava que era a Alger, com molts altres capturats.- Feia mesos que no sabia res de tu!

Es veu que aprofitant un descuit dels pirates, quan atracaven una ciutat propera, s’havia amagat en una cala. Li explico llavors el meu pla, la por i la tristesa que reflectien els ulls de la seva estimada Morlana, la fastigosa i deshonesta vida com a mariner...
-Algun dia, tota aquesta gent rebrà el que es mereix.- dic disgustada i furiosa, perquè l’embarcació ja no hi és i no podré salvar els petits captius i captives de les llardoses mans d’aquells homes.

Caminem per la vora d’un camí de pedra que contorneja la pineda i ens asseiem en unes roques davant la mar. Li agafo la mà i hi col·loco un sac de monedes d’or que havia agafat la nit anterior. Molt de mèrit i felicitacions, però la xavalla bé que se la quedava l’Assid, sense repartir ni un maravedís que obtenia dels rescats de precioses donzelles a les quals venia a preus escandalosos.
-Encara no em crec el que has fet per mi.-em diu, fent-me un petó a la galta.-Ha estat un disbarat i estic molt enfadat, podries haver mort!
-Tu també.-i encara que se m’escapa un somriure burleta procuro mantenir-me seriosa.
Acabo d’adonar-me’n que ja ha fosquejat. Fixo la mirada en un estel, que es torna fugaç i creua el cel pintant amb la cua un feix daurat, i en uns segons desapareix.

-Tornem a casa.- em diu, arraulint-se al meu costat perquè la brisa marina comença a refrescar.




divendres, 31 d’agost de 2018

En la pell bruna d'un estafador (2a part)

Hola papallones de paper!
I benvingudes al regne màgic de les lletres, al Batec de les Paraules!

Avui publico la 2a i penúltima part del relat del qual us vaig fer un tast fa molts mesos... Com veieu, tinc les ales una mica acartronades... Però ben aviat hi haurà una sopresa, al blog, un pessic de nèctar diferent! Ben aviat, en un batec de paraules. Espero que us agradi!

Pètons de nèctar!


Calíope




Les llàgrimes li venien als ulls. No m’esperava aquest gest tan atrevit per part d’ell, posant en risc la seva pròpia vida, encara que no dubto de la força de l’amor. Tot allò era nou, m’ultrapassava, el poble àrab, un nou enemic del port de Tarragona.

Vaig rumiar el pla en aquell mateix moment, encara que només vaig enllestir tots els materials que necessitaria a la matinada. Ella insistia a venir amb mi, però li vaig assegurar que, encara que agraïa la seva ajuda, em semblava molt més lògic que es quedés a casa per si aconseguia tornar amb l’Eudald. Que
almenys un dels tres se salvés. Sobretot que no patís i resés cada nit per nosaltres, pels veïns i per ella mateixa.

Em vaig pintar el cos sencer amb pasta de fang i carbó, vaig practicar la veu per modular-la com la d’un home i em vaig posar draps i robes que ocultessin la meva condició de dona. “He d’estar preparada per al pròxim atac, podria ser en qualsevol moment”- em deia a mi mateixa, esperant que fos aviat perquè els
meus pares no podien saber-ne res i cada cop era més difícil amagar-ho. Els dies passaven lents i era molt trist veure com la mare plorava desconsoladament.

Finalment, va arribar una nau que va assolar tot als seus peus en la qual em vaig colar, fent-me passar per un amic d’en Djanko Hammet,un pirata musulmà molt conegut que infonia respecte allà on se’l citava. Em van acceptar amb la condició que els ensenyés si portava cap arma i tingués alguna habilitat. De petita, passava les tardes al taller del meu oncle esmolant tota classe d’objectes metàl·lics. A mesura que em vaig fer gran, em va ensenyar a esmolar ganivets i punyals, i a llençar-los fixant un objectiu amb l’ajuda d’una diana. Sempre va ser un apassionat pel circ i jo havia heretat aquesta qualitat, en la punteria ningú em guanyava. Allò els va semblar suficient i em van admetre.

Ens hem arrecerat en una badia de l’illa de Còrsega, ancorant-nos en una platja envoltada de pins on estarem fins a nou avís. Avui no hi ha botí d’interès, així que m’he retirat a un lloc tranquil. Escolto que el capità, el contramestre i altres membres de la flota discuteixen àvidament per la falta de riqueses de la zona i es plantegen un canvi de ruta. Surto a prendre aire, i em llenço a l’aigua, la fosca pintura es retira a cada immersió que faig i la sal m’escalda la pell i m’irrita els ulls. Els peus s’enfonsen a la sorra humida marcant les petjades darrere meu quan arribo a la riba. La llum del Sol intenta fer-se camí entre les copes dels pins i arriba en petites escletxes a il·luminar mitjanament el sòl que trepitjo. De sobte, unes mans m’agafen per les espatlles i m’arrosseguen entre els arbres. Intento alliberar-me de l’inesperat segrestador, però aquest em prem amb força els dos braços i dóna gambades tan grans que no aconsegueixo fixar-me en el seu rostre.





divendres, 9 de març de 2018

En la pell bruna d'un estafador

Hola papallones de paper!
I benvingudes al regne màgic de les lletres, al Batec de les Paraules!

Després de mesos d'absència (no val la pena que m'enrotlli), torno amb un relat, mig-relat, perquè comença el Concurs Literari del Port de Tarragona! És l'edició V i, pels que no ho sàpiguen, un concurs de narrativa catalana. Podeu consultar les bases a la web i la data límit per entregar l'obra és el 31 de maig. Teniu temps! Animeu-vos!

I ara, sí que sí, el relat que vaig presentar fa un parell d'anys, que dividiré en dues parts perquè us quedeu amb la intriga (no, en realitat, és perquè és extens. Encara que també... ;D), com vaig fer amb un altre presentat al mateix concurs: A la vora del mar.

Petons de nèctar!


Calíope



Els homes d’Al-Tajann porten més de deu anys invadint pobles i extraient-ne tot el que poden: carn, llegums, fruita confitada, roba, joies, esclaus, dames i nens obligats a deixar la seva terra, per endinsar-se en el món tenebrós de la pirateria. Són els pitjors de tot el nord d’Àfrica. Se’ls pot considerar filibusters, homes pestilents o males bèsties de l’altre món. Les noies són tractades com objectes, estan per cuinar o alleujar els fums d’un pirata que ha tingut un mal dia. Els pocs nens que es troben són grumets que fan tasques domèstiques i l’únic que els diferencia dels esclaus és que potser ells podran ascendir a un càrrec de més honor en fer-se grans si fan tot el que se’ls demana.

El pitjor és que tot el que fan, tot, va a parar a ells, poca-vergonyes, i m’he de considerar en aquest “ells” perquè jo també formo part d’aquest grup de sanguinaris però desitjo que sigui per poc temps més. Vaig arribar aquí amb un fi en concret, intentaré fer justícia abans d’anar-me’n.

Avui ha estat un dia especialment mogut, els esclaus han hissat veles i ens hem dirigit clandestinament a un poble sense muralles ni torres de vigilància, Vila-seca. Ja a terra ferma, el capità ha baixat i s’ha apropat a les escales de transacció comercial, on un guàrdia l’estava esperant amb una carta. És lamentable veure com una persona és infidel amb la seva pròpia gent només perquè se li ha ofert una quantitat no gaire fiable de monedes. Ens ha fet un senyal i ja era massa tard, qualsevol que fos al carrer es veuria violentament atropellat per una massacre de bruts que venien a per qualsevol cosa que garantís la seva existència, que el fes digne de ser. Aquí és on s’equivocaven tots els meus companys, el secret no és tenir per ser, és aprendre a ser per tenir, a merèixer viure per després poder tenir una bona vida, una sort per als que no hagin estat víctimes d’invasions, els quals no poden escollir ni gaudir perquè se’ls és pispat en un obrir i tancar d’ulls tot al seu abast. Mentre m’ajustava les calces de vellut a la cintura, l’Abdul Moha-mmed, el pilot, ja es trobava davant del timó, llest per a una nova ruta marítima. Em vaig asseure sobre una pila de sacs de cereals al rebost i em vaig eixugar la suor de la cara amb un drap de llana, que amb el greixum havia agafat un to ocre, amb cura de no esborrar el carbó que dóna el característic color negre dels àrabs que m’impregna la faç.

A l’hora de sopar, ens hem assegut a taula amb grans porcions de xai sota el nas. Abans de tan sols provar-lo, aixeco la vista i observo els altres que, com sempre que sortim victoriosos, mengen com uns desesperats i no esperen el sermó de l’Assid, el Monstre, el capità més temible de tots els temps. El greix regalima pel terra. Avui les noies tindran més feina, encara que potser se’n salven i els hi ho ajornen per demà, ja que tenen cara de voler gresca i s’estaran fins molt tard bevent aiguardent i escridassant melodies malsonants fent uns galls terribles. En aquestes ocasions, al menys puc dormir tranquil·la, ens fan matinar i ens porten a cobert, cosa que per a mi no és cap càstig. És molt més agradable que inspirar l’olor de pixum i menjar passat i sentir les rates rossegar les cordes de les lliteres on pengem com ratpenats.

Aquest és un d’aquells dies en que has de somriure forçadament, fer veure que tens orgull de tothom i, de quan en quan, esclafir en un crit de goig perquè ningú desconfiï que trames algun pla independent. Em va costar molt ingressar entre aquests temeraris. Vaig ser força llesta, i espero continuar sent-ho i que tot surti bé, perquè les decisions que vaig haver de prendre per embarcar-me en una aventura salvatge i aconseguir trobar a qui havia perdut van fer que em trenqués el cap i aguantés nits en vela. Unir-me als enemics, de la mateixa sang que els que van segrestar el meu germà i se’l van emportar lluny, a la ciutat d’Alger, on espero que continuï viu. A conseqüència d’això, jo estic segrestant també a altres germans, a altra gent que sofreix també, fent mal havent sentit la mateixa ferida. Si pogués saber com acabar amb aquest joc sense pietat en el que pocs guanyen i tot està tan descompensat... Pensar tan sols en els pares, la Pineda i en Guifré, pobres comerciants, destrossats per la pèrdua dels seus dos únics fills en una mateixa setmana, i sofrint més invasions com la d’avui mateix.

Pel matí, l’Eudald s’havia d’encarregar de portar les merceries que arribaven al port i mentrestant, jo era a la tenda, saludant a tothom i assegurant la bona qualitat de tots els productes, des d’oli dels camps fins a teles de fil de seda de l’Orient. Havia passat ja una bona estona des de que el meu germà havia anat i no tornava. Em va estranyar però no em vaig preocupar gaire perquè solia trobar-se a gent pel camí, com a la senyora Casilda, la peixatera, o a la Morlana, la noia que li tenia el cor robat, encara que ell no ho volia admetre, i l’espiava des de darrere de les columnes del mercat mentre feia la compra i caminava amb passes elegants sobre el moll, ondejant els rossos cabells al vent. Era un noi simpàtic que sabia donar-li a la llengua però el temps passava i la mare em va demanar que anés a per ell. Vaig prendre embranzida i corrents vaig arribar fins a l’altra banda de la ciutat amb una mescla de preocupació i irritació. “Sempre que pot s’escapoleix del treball.”-vaig pensar.


No hi havia ningú a la plaça. Llavors va succeïr una preciosa casualitat. La Morlana va sortir de sota un carro i em va explicar que, feia una mitja hora, s’havien sentit crits i un vaixell havia ancorat. Ella era asseguda al moll i no va tenir temps de reaccionar, quan ja la tenien lligada i la portaven amb ells. De sobte, el meu germà havia aparegut i valerosament els la va prendre de les mans, la va deslligar i li va dir que corregués amb totes les seves forces, que no es preocupés per ell. Eren més grans, forts i musculats i el van llençar amb els altres presoners. Havien perdut una bella dama de la que haurien tret molt bon profit. 

dimecres, 11 d’octubre de 2017

Tempo

Hola papallones de paper!
I benvingudes al regne màgic de les lletres, al Batec de les paraules!

Després d'uns mesos més d'absència, aquí sota he deixat un petit relat en portuguès. Pot semblar bonic però depriment, a lo millor sentiu que us anima a lluitar-hi o a unir-se a la majoria, potser us deixa indiferents... No ho sé,  però això ho vull descobrir als comentaris! I, si no voleu escriure, podeu clicar en una de les opcions de sota de l'entrada.
Crec que al menys ens fa reflexionar, i és el que vaig fer jo precisament en escriure-ho, és com una reflexió amb llenguatge literari. Com una ceba vestida amb una capa més engalanada que la resta, més rogenca que no pas la resta, transparents i insípides.

Petons de nèctar i fins una altra!

Calíope


As luzes da cidade iam apagando se ao tempo que a lua ia deixando-se ver no céu. As nuvens começavam a desfazer-se em algodão fino e em pó caiam sobre as casas, manchando-as. E eles seguiam virados para a janela. Um em cada ponta da urbanização, se conheciam ainda que não tivessem falado. Sabiam que alguém mais passava horas com o nariz colado ao vidro e a vista fixa no horizonte. Sabiam ou queriam crer que não eram os únicos a sonhar. Que não eram os únicos com sonhos por cumprir e esperança por conseguir-lhos. Queriam acreditar que havia gente a lutar pelos seus princípios e que não se dava por vencida. Queriam pensar que não tudo estava perdido.

E olhavam para os pássaros, sombras fugazes que fugiam à procura de refúgio. E olhavam para as ramas das árvores, balançadas pelo vento, bravio, indomável, lutador. E olhavam para aqueles pontos no chão, aqueles seres com tanta pressa dos que se sentiam tão distanciados, que se mexiam dum lado para o outro como se o tempo estivesse a instar-lhes a isso.

-Corram! Mas não pensem que avançaram ao relógio, que não vai depressa mas sempre está lá antes que o resto.

Suspiravam, entristecidos, porque sentiam pena daqueles que não pareciam apreciar a beleza da vida e faziam dela um eterno stresse.

-Somos como eles? Somos, em efeito, fantasmas efémeros que só pensam naquilo instantâneo e material? Somos nesse caso bestas marginais e egocentristas? Sendo assim, seria melhor começar de novo e, desta vez, fazer-lho bem.- pensaram, fechando dum golpe as portas da fenestra.




dimarts, 11 de juliol de 2017

Luchar por la justicia

Hola papallones de paper! 
I benvingudes al regne màgic de les lletres, al Batec de les paraules!

Avui, després d'una estranya absència estiuenca, tornem a la pantalla amb una carta. Sí, una carta molt especial que vaig escriure a una dona molt especial, si em permeteu la repetició. Una dona jove que va creuar una barrera que encara hi havia a finals del segle XIX a bona part del món, a Espanya en aquest cas. Una barrera que impedia les dones estudiar a la Universitat i, les poques que ho feien, no poder adquirir el títol de carrera. Ella va estudiar Medicina presencialment, i va ser la primera en trepitjar una aula amb tot de nois sorpresos, i va lluitar per aconseguir el que volia i per defensar els seus drets i els de tota noia, que haurien de ser iguals als dels nois.
És una heroïna vila-secana, doncs va néixer a aquesta població prop de Tarragona, que va marcar un abans i un després en moltes vides de joves estudiants. Paro de teclejar i anem a la carta, que vaig presentar al Concurs Carta a un militar (el nom no és gaire fidel a les seves bases, que podeu consultar aquí si voleu participar l'any vinent: http://www.cartaaunmilitar.es/).

Petons de nèctar!

Calíope


Querida María Elena Maseras,

Le envío esta carta para agradecerle su lucha en nombre de las mujeres, eternamente agradecidas. Puede parecerle una broma de mal gusto o una fantasía lo que estoy a punto de explicarle pero le aseguro que es totalmente cierto. Desde donde le escribo, gran parte de las mujeres son libres de acceder a los mismos estudios y trabajos que los hombres. ¡Es cierto!

Con ello le pido que se anime. Sé que parece difícil, casi imposible, y que esos órganos burocráticos plagados de hombres sin entendimiento la están echando para atrás. No les haga caso, por favor. Es usted fuerte, lista y ha llegado hasta aquí para avanzar y no retroceder. Crea en sí misma porque, si le sirve de consuelo, nosotras creemos en usted. Es un gran ejemplo de fortaleza, de aguante, de querer aprender por mucho que le tiren piedras para debilitarla, de querer defender aquello que es justo y reprochar lo injusto al mismo tiempo. Porque ya ha dado una vuelta de tuerca a la sociedad, que se está cuestionando sus reglas y buscando el sentido de esa desigualdad machista, que se marchita, todo a su tiempo. ¿O no la aplaudieron cuando entró en su primera clase en la Universidad? ¿Lo recuerda? Fue en 1872 y de eso han pasado ya algunos años pero aun así el sentimiento de la gente no ha cambiado, a pesar de que la ley sea la misma.

No tire la toalla. Verá que, si continúa luchando, todo aquel que tenga un mínimo de sentido común se unirá a usted, se dará cuenta de que es posible construir un mundo mejor, donde todos seamos iguales y no haya diferencias. ¡Sobre todo aquellas que no tienen el más mínimo sentido! ¿Dónde está la lógica de separar por el género, algo tan superficial e intranscendente? ¿Es que eso afectará en la capacidad de retención de conocimientos? ¿Seremos las mujeres seres no capacitados para la inteligencia humana que deben ser excluidas de las actividades intelectuales y dedicarse únicamente a las labores de casa para premiar a los hombres, que llegan exhaustos? No tiene el menor sentido pero, tristemente, de donde vengo, sigue habiendo desigualdad en algunas tierras. Hay mucho por arreglar y por lo que levantarse en nombre de la justicia, y gracias a su pequeño gesto, se ha conseguido un cambio, a partir de ese brote de esperanza, que crece y se hace fuerte.

Por eso, gracias por ser valiente y habilidosa y demostrar una verdad tan pura y cierta que no pueden negar: se equivocan en clasificar y separar a las personas.

Nunca se rinda por muchos obstáculos que dificulten el camino.

Con un gran abrazo, me despido, y en nombre de todas y todos,

GRACIAS