diumenge, 20 de desembre del 2015

Cicatrius de la guerra

La meva àvia sempre m'explica les seves aventures i peripècies al poble quan només era una nena. La dura vida que duia amb la seva família que ara es pren amb surrealisme. L'únic que la reconforta és veure que l'època de la postguerra ja s'ha acabat i que podem gaudir de menjar i comoditats sense patir. Mentres em confessa tots els records que li van venint al cap, jo m'imagino com seria tot i intento ambientar-me en aquells temps.

Aquí us deixo amb una petita història que podria ser ben bé real i que té un rerefons cru entre tants moments dolços característics del temps d'il·lusions i armonia.

Espero que us agradi.

Bon Nadal!

Calíope




Era una tarda d’hivern i la Maria sortia de l’escola acompanyada de la seva millor amiga i veïna, Teresa. La Maria era una nena riallera que vivia amb els seus pares i la seva àvia en un petit poble al sud d’Espanya.
Per tornar a casa sempre agafaven un camí que rodejava el poble i portava als camps dels voltants on jugaven i estaven juntes una estona més abans d’anar-se’n, però aquell dia van decidir anar pel camí curt que rarament utilitzaven, només els dies freds o quan el cel estava massa fosc per estar al carrer. Feia molt de fred i volien ser a casa el més aviat possible. Van escoltar molt de rebombori a la plaça i s’hi van acostar. Un home contava contes als més petits, asseguts en cercle a la vora d’un foc que havien encés al mig de la plaça per escalfar-se. En veure-les, l’home va aturar-se i amb un somriure que deixava veure les poques i brutes dents de les que disposava la seva vella mandíbula va dir:
-Sembla que aquestes noies es volen apuntar. Veniu, veniu.
Van dubtar al principi però finalment van acabar accedint ja que els nens els havien deixat un lloc per seure. L’home els va explicar i interpretar una història de nadal i va finalitzar-la oferint als nens llaminadures i lletres de nadales a canvi d’una mínima caritat. La Maria va comprar-li dues llaminadures, gastant-se així tots els seus diners, i va tornar a casa amb la Teresa de la mà.
El pare l’esperava a la porta, el temps se li havia anat de les mans i ja era pràcticament mitjanit. Sense previ avís, li va clavar una bufetada a la galta i no li va deixar donar explicacions. Aguantant-se les llàgrimes, va entrar a la cuina i va guardar els caramels en un pot de vidre buit.
Després de besar a l’àvia i la mare es a ficar al llit.
El dia següent seria la nit de Nadal i es reunirien amb les tietes de la masia a l’hora de sopar. Quan es va despertar, la seva mare havia parat taula i estava acabant de tallar el formatge fresc en trossos, que havia fet de matinada de la cabra que tenien al pati.
-Bon dia, mare.-es va fregar els ulls encara adormida i va preguntar.-On són tots?
-Vestint-se i preparant-ho tot, bonica.-li va dir, besant-li el front.
La Maria va beure’s un got de llet i va pujar al pis de dalt per vestir-se amb la roba de festa.
Tots els nens i nenes i alguns adults que es van animar, van reunir-se per trucar casa per casa per demanar la rosca, pastissos semblants als donuts o al roscó de reis, que ensartaven en un pal. Gairebé totes les families els obrien, si més no per escoltar les cançons que recitaven amb alegria. Una de les tantes era:
“Con mucho fervor,
alegría y contentos
venimos a honrar
el santo nacimiento.”

Sempre hi havia excepcions, famílies que es tancaven i ignoraven la festa que s’anava encomanant de petits a grans.

Van sopar sota la llum d’un canelobre d’oli pollastre rostit i vi negre. De postres, com deia la tradició, cada família va portar un dolç típic. La mare de la Maria havia fet coca en una paella amb l’oli que havia sobrat del menjar; els cosins havien portat bunyols i mantegades caseres enfornades amb anís en gra i ametlles picades; els avis, potatge de castanyes i pa de figues i les tietes havien fet borratxos, una masa amb vi.  Els adults reien i els nens jugaven i s’empaitaven per la casa.

Després de reposar, van sortir a la festa. La música era animada i la gent ballava en parelles sota la llum de la lluna. Tothom es desitjava un bon nadal i feliç capvespre. Acabada la música sortiren al camp per cantar fins la sortida del sol.

Aquell dia no importava anar-se’n a dormir tard i no despertar-se d’hora, no començar a treballar amb l’alba. Era una excepció que tothom respectava, fins i tot el pare de la Maria, que va convidar-la a ballar com a forma de demanar-li perdó.


I és que, encara que no gaudissin de comoditats i visquessin amb fam i misèria, havien aprés a ser feliços en condicions tan difícils i a estimar-se i ajudar-se entre tots com germans.





dissabte, 17 d’octubre del 2015

Destino: un nuevo hogar

Hola de nou! Avui  he tornat amb un nou relat d'una temàtica un xic distinta. Espero que us agradi. No oblideu comentar i subscriviu-vos si encara no ho heu fet!

Calíope




La Tierra ha desaparecido. Ahora sólo quedan unos pocos supervivientes, en los cuales me hallo yo, que buscamos un hogar donde vivir. Estamos en una pequeña nave abandonada rumbo al incierto y oscuro universo. Somos pocos, por lo cual nuestras provisiones darán para muchos días, los suficientes para poder construir un nuevo planeta habitable, o al menos eso espero. Ya todos lo dudan y escriben un testamento para ellos mismos, resumiendo lo que ha sido la vida para ellos.

Todos están muy pesimistas, por eso me he ocultado en la cabina de emergencia donde poder estar solo durante un tiempo. Llevo casi una década en este cohete, nunca he visto el exterior desde entonces. Quizá cuando se abran las compuertas en tierra firme me descomponga por falta de calcio, como dicen en la tele.

Soy consciente de que no soy como mis compañeros de viaje. Mi mayor diferencia con ellos es que soy ambos sexos, macho y hembra, cosa que me permite reproducirme por mi solo en cualquier momento. Eso sí, prefiero esperar a la necesidad de civilización para procrear.

Un día me explicaron que llegué a la Tierra cuando tan sólo era un bebé y que una parejita me adoptó. Vivían en un dúplex. Lamentablemente murieron a causa de aquella plaga de la que también me considero culpable porque a causa de mi visita, vinieron conmigo. Y lo destruyeron todo sin que yo pudiera hacer nada al respecto.

Ocurrió ahora hace mucho tiempo. Recuerdo que mi clan me escogió a mí para irme de exploración, con lo cual no sabía si sentirme halagado o no. Antes de mi ida, me dedicaba a deslizarme como un gran profesional sobre los ríos de hielo que rodeaban el planeta,  pero tuve que dejar mi pasión para emprender la misión y no reprochar el honor del pueblo.

Era la sexta vez que alguien del planeta intentaba llegar a la Tierra y los otros cinco murieron en el intento, cosa que me inquietaba y como podréis imaginar no me hacía ganar valor. Llenamos el depósito de combustible y acompañado de bacterias y otros microorganismos que se habían escondido en las latas de conserva, nos adentramos en la oscuridad. El viaje estuvo bien, tenía comida en abundancia (dato importante: cada vez que abría una lata miles de microorganismos eran liberados de sus supuestas cárceles). Conseguimos llegar a duras penas. Aterrizamos cerca de una gran extensión de agua donde se rebozaban como croquetas en la freidora pequeñas criaturas desnudas. De repente, un montón de humanos con los ojos muy abiertos se acercaron y miraron por las ventanillas curioseando. Incluso escuché que uno decía esperanzado:

-Pero si parece inofensivo, incluso diría que viene en son de paz!  
 

El restó sucedió muy deprisa, sólo recuerdo vagamente unas imágenes: la plaga de bacterias que había llevado sin darme cuenta estaba apropiándose de todo a una velocidad aterradora y de pronto todo se convirtió en nada. Sólo veía blanco, blanco por todas partes. Después me transportaron en una camilla cubierto de sábanas blancas y bajo una lámpara de luz muy potente que me iluminaba la cara me hicieron un interrogatorio que se me hizo eterno. Cuando terminó, exhalé un poco de dióxido de carbono, gran aperitivo después de tal esfuerzo, y me recuperé como el ave Fénix renace de sus cenizas. Pero no estaba nada solucionado, mientras yo me divertía con mis compañeros de piso, mis ex acompañantes siguieron haciendo de las suyas hasta que ya no quedó nada que devorar. Entonces, los pocos que no murieron se fueron en una nave sin rumbo.
No necesité pronunciar siquiera la pregunta porque ya sabía la respuesta, había destruido la Tierra y, con ella, la especie humana.




divendres, 11 de setembre del 2015

La màgia dels llibres

Bona diada a tothom! Avui us porto una nova història que parla, com ja us podreu imaginar pel títol, del poder de la lectura. Espero que disfruteu i doneu la vostra opinió! I, si voleu rebre al vostre e-mail un avís de cada entrada que publico al blog, subscriviu-vos!

Moltes gràcies i ja ens veurem!

Calíope



M’agradaria explicar-vos la meva història. Potser us sembla fantàstica però és ben real. He pogut conèixer un nou món tapat per un vel de fantasies, aïllat de la realitat que m’aclapara.

Comencem per l’inici.

Em dic Marina i tinc dotze anys. El meu pare va morir per problemes de salut i ara la meva mare ha de fer-ho tot i ocupar-se de tot. I quan dic tot és tot, completament tot. A vegades, no la veig en tot el dia perquè treballa de sol a sol quan ha de substituir algú o li ofereixen un augment de sou si treballa unes hores més. Ella només vol pagar-me uns estudis per a que tingui un bon futur però en aquests moments en que em sento tan sola ni això em pot consolar.


Un dia, però, tot va canviar sense saber-ho quan vaig entrar a la biblioteca. La bibilotecària, de mitjana edat, estava llegint un llibre recolzada a la taula de recepció. Els seus ulls ametllats eren de color caramel, la seva boca petita i inquieta, obria i tancava els llavis seguint la lectura; i s’hi podien entreveure unes dents perfectament alineades. Jo venia amb una idea clara i no volia perdre el temps, tant de silenci em posa nerviosa. Anava a pas ràpid en direcció als ordinadors mentre notava els ulls de la gent fixes en la meva esquena, estaven malhumorats i xiuxiuejaven alguna cosa sobre mi a cau d’orella. Després, un grup del fons va esclatar en rialles i van picar de peus a terra sorollosament. La dona no va dir res al respecte així que no en vaig fer cas i, encara sense aixecar el cap, vaig treure un bolígraf i un foli de la carpeta i vaig començar a anotar la informació per a fer el treball de classe. Tractava sobre l’inici del planeta Terra, el Big Bang, la gravetat i altres aspectes universals que no em cridaven gaire l’atenció.

Quan vaig haver acabat, una hora després, i em disposava a girar el pom de la porta del recinte, una suau melodia que provenia del fons del passadís lateral em va desconcentrar. Com per un encanteri, envadalida i hipnotitzada, vaig ser atreta a la font d’aquella música. Cada nota un pas meu, fins que hi vaig arribar. Vaig dissipar entre molts llibres col·locats un sobre l’altre desordenadament una tènue llum groguenca. Palpant i adaptant els ulls a la pols exageradament espessa, vaig aconseguir el misteriós objecte. Que era, ni més ni menys que... Un llibre!!! Per què era especial justament aquell? O potser tots els llibres són especials i cadascun té el seu moment d’esplendor i entrega al lector, o al que volgués de mi aquell munt de papers.

Tenia una portada negra i les vores estaven descolorides per l’ús. Tot en contrast oferia un aspecte tenebrós però tot i així em vaig atrevir a obrir-lo. Asseguda sobre un tamboret que es trobava prop de les prestatgeries per a l’ajut de persones de curta alçada que necessiten un volum del prestatge més alt i no hi arriben alçant el braç ni agafant impuls amb un elegant salt en va. Amb les mans tremoloses vaig desviar la mirada a les groguenques pàgines que m’esperaven i hi vaig llegir un curt missatge que es trobava a la primera fulla: “Tingues la llibertat per somiar.”

La veritat és que mai hauria pensat que aquelles pàgines em portessin a on em van arribar a portar. Quan llegia era com si estigués al mismíssim vaixell del Capità Ganxo volant al costat d’en Peter Pan, com si visqués en una petita caseta amb set nans treballadors i simpàtics, com si fos una fada padrina i m’hagués d’ocupar dels problemes dels meus fillols i buscar solucions per a fer-los feliços sense oblidar-me de tornar a casa per descansar una mica... Com si pogués enfonsar-me a través del paper i impregnar-me de la tinta que forma les lletres, que creen paraules, que enllacen frases que bateguen dins el meu cor. Em sentia en un cotó fluix, amb el ritme d’un rellotge a l’oïda, tic tac cada segon una nova aventura, tic tac...

-He de tancar la biblioteca, nena! -va exclamar una veu darrere meu que em va semblar molt llunyana en un primer moment.

De sobte vaig recordar on era i qui era, principalment, que amb tants canvis d’identitat començava a fer-me un embolic; vaig dedicar-li un somriure adormit i, escurant-me la gola per por a no parlar amb veu d’ós de les cavernes, vaig preguntar suaument com tement a que em pregués silenci per enéssima vegada:

-Què encara estic a temps d’emportar-me aquest llibre?

Va accedir, de mala gana, i va ser una sort perquè em semblava que no podria agafar son aquella nit sense acomiadar-me del País de les Meravelles.

Somniant ja, amb el meu propi conill blanc que corria pel prat per arribar puntual, vaig percebre un delicat i perfumat petó a la galta que em va desvetllar. Era la meva mare, que tornava tard com sempre. Havia sopat macarrons que m’havia deixat preparats però podreu entendre que, en l’estat de dependència en el qual em trobava, no estava gaire disposada a menjar gaire. Els budells em rugien i fins ara no me n’havia adonat però vaig reprimir un estossec i li vaig explicar les aventures que havia viscut aquella tarda bellugant-me sota els llençols. Totes dues, moments més tard, vam estar-lo llegint estirades al meu llit durant una estona captivades per l’essència d’aquell llibre escrit molts anys enrere.

Escoltava la seva càlida respiració prop de la meva orella i em relaxava el massatge que em feien els seus dits entre els meus cabells tant... Que em vaig quedar adormida, i s’estava tant bé!

Mai hauria pensat que podríem tornar a estar juntes mitjançant un lligam tan fort com l’amor per la lectura. A l’amic segur se’l coneix en l’ocasió insegura, i ja puc aplicar el refrany al llibre que em va apropar de nou a la meva mare.








dissabte, 11 de juliol del 2015

Un mundo paralelo

Hola a tothom! Espero que estigueu passant un bon estiu en companyia de qui més estimeu. Després d'estar dues setmanes absent, he tornat amb un nou conte que vaig escriure per a un concurs de Jóvenes Talentos. Espero que us agradi! Bon estiu, lectors i lectores!!!

Calíope



Siempre he vivido en el bosque o, al menos, eso creía yo antes de recordarlo todo.
Era una tarde de verano y decidí ir al río con todos mis amigos. Mi inocencia no me permitió ver que el cauce del agua aumentaba por segundos y que la corriente me llevaba contra mi voluntad hacia una gran cascada. Nadie me estaba mirando y tampoco escuchando porque la distancia que me separaba de ellos era enorme.
De pronto, todo se oscureció. No sé cuánto tiempo permanecí inconsciente pero al despertar, me dolía todo el cuerpo y tenía heridas en codos y rodillas. No logré ponerme de pie porque una voluminosa garra me detuvo. Alcé los ojos asustado. Enfrente de mi había un oso de un color pardo que me miraba con curiosidad, olisqueándome el cabello. Me quedé inmóvil y miré a mi alrededor. Estaba estirado sobre una roca cerca de un manantial. Mi feroz compañero me aplicaba agua cristalina sobre los rasguños y yo sentía punzadas terribles que gemían en mi interior.

Tenía miedo, tenía mucho miedo. Observé el cielo, las nubes se balanceaban de un lado al otro al ritmo de la suave brisa que agitaba las ramas de los árboles. Ya empezaba a ponerse el sol. Debía irme y así hice. Cuando el animal estaba distraído eché a correr. Corrí hasta que mis piernas no pudieron más y me detuve en un claro a recuperar fuerzas. Inspiré y suspiré profundamente. Mi mente iba a cien por hora. Estaba perdido, quizás a kilómetros de la ciudad y de mi propia casa. Tenía que encontrar un refugio para pasar la noche. Dormí en una pequeña cueva inhabitada, aunque no pegué ojo porque recordaba la expresión tan bondadosa del oso que infundía respeto y a la vez protección, y no paraba de reprocharme el hecho de haberme ido. Desde que ocurrió aquello no podía estarme quieto.

De madrugada, una pálida luz me iluminó el rostro. Debo reconocer que fue el momento más mágico de toda mi vida. Miles de luciérnagas volaban realizando danzas increíbles a mi alrededor. Me sentí por fin en mi hogar y bailé con ellas hasta que me dolieron los pies.
El estómago me rugía y me alimenté con bayas y otros frutos del bosque. Luego, subí a un árbol y observé el paisaje. Fábricas y empresas aparecían a lo lejos recortadas por el horizonte infinito, como si no se atrevieran a dar un paso más hacia el imponente bosque. La vista me llevó al manantial donde había sucedido todo. Descubrí al oso durmiendo plácidamente, parecía haber crecido. Supongo que le había cogido cariño, un cariño a distancia. Me acerqué, armado de valor y lo abracé, no me pude contener, tenía que agradecerle mi salvación de alguna forma. Entreabrió los ojos y gruño suavemente. Por un momento, por una milésima de segundo, sentí pánico pero recuperé la compostura y le acaricié el pelaje. Supongo que esperaba que me devolviera una mínima muestra de afecto pero no lo hizo.
Lo recordaba. Recordaba que me había ido sin darle las gracias y me di cuenta de que había sido muy poco agradecido. Le ofrecí las bayas que me restaban del desayuno y guardaba en el bolsillo, y me di la vuelta,  dispuesto a marcharme, cuando me abrazó. Fue un abrazo sofocante porque su pelo era tan denso que mi respiración apenas era posible. Fue el inicio de una gran amistad.

Los años han pasado y las vivencias se han incrementado pero espero vivir siempre aquí y que nadie me arrebate este sueño. Formamos parte de la naturaleza y ella ya forma parte de mi corazón. Si pudieseis ver la magia que nos ofrece... ¡Espera! ¡Sí podéis! Cerrad los ojos e id más allá de vuestra imaginación, seguro que ese mundo que imagináis es real en algún lugar y, si no lo es, hacedlo posible.



diumenge, 28 de juny del 2015

Cartes que enamoren

Havia de prendre una decisió molt important. Una decisió que donaria un gir complert a la meva vida actual. Acabava de fer els 18 anys i la veritat és que a mi mai m’ha agradat viure a la ciutat. Els ensordidors sorolls de les botzines dels cotxes i de les obres i els fums tòxics de les fàbriques em provocaven claustrofòbia. Jo volia ser lliure, cantar amb els ocells de bon matí i anar en bicicleta a tot arreu. Els meus pares deien que ells no podien marxar, havien de cuidar a l’àvia a la residència i compaginar-ho amb el treball. No volien arriscar-se a perdre’l.

En quan a mi, vaig recollir les meves coses en una petita maleta de cuir i me’n vaig anar a veure món. Havia fullejat el diari i una caseta prop del mar m’havia cridat l’atenció ja que hi garantien la tranquil·litat absoluta. El propietari havia signat amb un pseudònim: Pelagios. Suposo que parlaríem sobre el preu del lloguer allà mateix.

L’autobús va arribar amb uns minuts de retard però tot i això el dia començava perfectament. Ja estava matriculada en una universitat de literatura prop del meu futur domicili. Quan hi vaig arribar, no em vaig trobar a ningú a la porta. La bústia, pintada recentment d’un color groc llampant, es trobava a un costat de la tanca que rodejava la casa. L’olor de roses vermelles em va portar a la part posterior de la caseta, descobrint un vell far que emetia una tènue llum cap a l’horitzó. Semblava habitat. Vaig trucar a la porta molt indignada perquè l’anunci garantia que no hi havia cap habitatge als voltants i, segons els meus coneixements, els fars atreuen als vaixells que amb cops de botzina avisen als altres de que s’acosten al moll. Ningú va respondre. Vaig escriure una nota i la vaig inserir per sota de la porta:

Perdoni, seria tant amable de baixar un moment? Sóc la nova veïna, si es pot dir a aquest lloc veïnat, i el propietari de la casa no ha sortit a demanar-me el lloguer. Ni tan sols el conec! Si podria donar-me el seu número i així contactar amb ell seria un gran ajut.

Gràcies, Abril

Vaig tornar la vista enrere, el mar em desafiava poderós i implacable. No podia entrar a la casa, estava perduda i completament sola, què podria fer? A l’entrada hi havia una catifa de feltre on hi posava amb lletra manuscrita:

Benvingut/da a casa!Si t’has fixat en mi és perquè estàs apunt d’entrar al paradís!

Sota d’aquesta, hi havia una clau, una mica rovellada però que algú havia decorat delicadament amb un llacet rosat. Em va semblar que no era una violació de la intimitat perquè ell o ella no s’havia presentat i havia publicat l’adreça als mitjans de comunicació perquè algú l’habités. Era una construcció amb les finestres en direcció sud-est, per tant la claror em despertaria amb un càlid somriure. Hi havia una cuina amb una cassola, una tassa i més vaixella de porcellana; una sala, un petit rebedor amb un mirall i un armari de marbre, dues habitacions i un lavabo.

Després de dinar uns entrepans que duia a la motxilla per si de cas, vaig recordar que l’endemà era Sant Jordi i havia de comprar un parell de llibres als meus pares que els enviaria seguidament per correu. Aprofitant les meves irremediables ganes de descobrir la ciutat, vaig tafanejar durant hores una llibreria i vaig acabar comprant-me una clàsica novel·la d’amor: Tristany i Isolda de Gottfried von Strassburg.

Al dia següent, diumenge, vaig rebre un paquet amb un ram de roses vermelles i una carta on hi deia:

Bon dia! Aquest ram de roses és per a la nova veïna! Li voldria dir una cosa, sense cap altra intenció: “Abans el mar per veí que senyor mesquí”. Aprofita que ets lliure i encara tens molt per donar i rebre. Feliç Sant Jordi!

Vaig empassar saliva i immediatament vaig relacionar-ho amb la passada nota que havia escrit al “veí” del far. El cor em bategava molt fort però vaig decidir concentrar-me en la meva feina perquè encara havia d’anar a comprar i preparar la motxilla per a la universitat.

Van passar els dies i cada dia arribaven noves cartes i petits regals com pulseretes amb àncores i clauers de cargols de mar. Les ofrenes van augmentar i cada setmana l’anònim m’enviava llibres d’aventures de valents mariners, vaixells naufragats, tresors perduts i monstres marins molt perillosos. El més impressionant era que jo me’ls llegia i m’agradaven. A vegades sentia pànic per com em coneixia aquella persona i pensava en trucar a la policia, però d’altres em sorprenia i les meves galtes s’enrojolaven en pensar que hi havia algú que em tenia tant d’afecte que mai s’oblidava de mi. Mai. Tots els dies una carta. Sempre.

Un dia vaig provar la sort i vaig escriure una nota i la vaig introduir per una finestra oberta del far. Estava gairebé segura de que hi era ell o ella, encara que mai havia vist a ningú entrar-hi ni sortir-hi. Potser era un vampir o un home-marmota...

Hola. Ets tu en “Pelagios”? He buscat a internet i he descobert que vol dir mar en grec. Qui ets realment i per què m’envies tants regals? Sí, ja sé que m’escriuràs alguna dita o refrany per ser més enigmàtic però... m’agradaria conéixer-te. Compartim el gust per la lectura, saps? Ja ens veurem, algun dia.

Abril

Em va respondre així:

Abril, la veritat és que mai ens hem conegut, ha sigut pura casualitat. Tu vols ser lliure i jo m’amago de la realitat que m’envolta i no me’n vull adonar. En fi...M’has semblat simpàtica des de la finestra de la meva habitació. Si vols, et puc ensenyar un espectacle nocturn on dansen els peixos i brillen les meduses sota la transllúcida llum de la lluna. T’agradarà. És impressionant, la vida a vegades té una màgia...Ens trobem a la roca al límit de la platja, jo hi aniré com cada vespre així que no et sentis compromesa.

Hi vaig anar. No sé el per què però em va semblar molt curiosa la seva forma d’explicar la seva soledat. No sabia el que m’esperava, si era un home, un noi o un vellet però l’edat no em va importar perquè després de dues setmanes allí només havia conegut a un parell de noies a la universitat, i necessitava relacionar-me i compartir gustos amb algú.

Tenia raó, va ser un meravellós espectacle ple d’ombres i efectes fluorescents que es bellugaven al ritme de les ones. Aquella tarda el vaig veure per primera vegada i, igual que quan llegia les seves cartes, el meu cor va bategar molt fort. M’havia tornat a enamorar d’ell, perquè d’alguna manera ja ho havia fet a través dels escrits.

Es diu Víctor, té dinou anys i va abandonar els estudis quan va perdre als seus pares en un tràgic accident ara fa dos anys. Abans d’això, vivia a  la meva casa amb ells però va decidir traslladar-se al vell far ja que les vistes eren meravelloses i així no li afectarien els tristos records que hi tenia. El seu pare era peixater i la seva mare jardinera i botànica. Vaig ajudar-lo a recuperar la seva vida i va començar a treballar a la llibreria.

Espero que, quan siguem vellets i cadascun estigui a la seva butaca, rellegim les nostres cartes i, com ara, ens regalem una rosa i un llibre per Sant Jordi amb la mateixa passió.






diumenge, 21 de juny del 2015

Da Vincis del siglo XXI

¿Quién ha dicho que las historias fantásticas tienen seres imaginarios o poderes mágicos? Ésta es una historia bien real que os puede parecer fantástica.

Como cada verano, un grupo de niños de la misma comunidad, se reunían en el trastero de la terraza para crear el invento de todos los tiempos. Un invento útil e innovador que cambiase el rumbo de la vida. Querían demostrar que tenían un poder único y que no eran simples niños reunidos en un trastero lleno de arañas y muebles viejos que se escondían del mundo bajo una pequeña lámpara.

Sin embargo, aunque seguían entusiasmados en conseguirlo, nunca habían podido hallar con la llave que abriese la puerta hacía un mundo diferente. Aquella tarde, cuando el sol ya descendía tras las montañas y dejaba en el cielo un manto de caramelo cobrizo, estaban aquellos muchachos y muchachas medio adormilados en el desván.

Sentían que ya estaba todo inventado. El Siglo XXI estaba prediseñado y no había nada más que crear para facilitar las necesidades básicas de la vida humana. Quizá sus padres tenían razón y debían dejar ese club e ir a la playa o a la piscina como los demás niños y dejarse de tonterías que no llevan a ningún sitio.

Martín, el más entusiasta del grupo, estaba sentado a la mesa. A su alrededor había un montón de bocetos y listas de ideas. A su lado estaba Marina, que no se decidía entre abandonar o seguir adelante con la misión medio desviada en la que estaban desalentados. Gabriel estaba estirado en un gran sofá de tres metros, durmiendo con un libro de Leonardo da Vinci en las manos. De repente, alguien llamo a la puerta. Se miraron entre ellos sin saber que decir y cómo actuar. Nadie se había preocupado en subir hasta el ático del edificio y mostrar un mínimo interés por aquello que hacían. Pensaron que sería el conserje aunque no recordaban que hubiese uno. Finalmente, la persona que estaba al otro lado se cansó de esperar y exclamó:

-¿Hola? Me llamo Selena y mi padre y yo acabamos de alquilar el apartamento del 2º 1ª. Nos gustaría participar en esa idea del invento del Siglo porque tenemos algunas ideas para aportar.

Aquella nueva integrante del grupo trajo a todos un subidón de energía. El padre de Selena, era ingeniero técnico y se mudaba a otro país cada cierto tiempo para reunirse en conferencias con ingenieros de todo el mundo. Gracias a las conversaciones que tuvieron con él a lo largo de todo el verano, llegaron a la conclusión que todo puede estar inventado de manera tecnológica pero los problemas básicos como el hambre y las guerras aún no están solucionados.

A través de los muchos conocimientos de aquel hombre estudiaron la posibilidad de, conectando varios portátiles, comunicarse vía Skype con todos los niños y niñas del mundo que disponían de medios tecnológicos. Además de poder conocer cómo se veía el mundo desde distintos puntos del mapa, podrían ponerse todos de acuerdo en que, por más que los adultos dijesen o hiciesen, ellos eran quienes debían empezar desde ya a mover la piezas y conseguir encajarlas perfectamente creando el puzzle.

La iniciativa estaba tomada, el viento soplaba en la dirección correcta y el pequeño club crecía cada vez más gracias a los contactos que establecieron esos meses.


Esta iniciativa es complicada y de larga duración pero si nos lo proponemos es posible. Es posible mejorar estas injusticias que se ocultaban bajo un velo de tecnologías y comodidades sólo disponibles para los que pueden poseerlas. Es posible crear un mundo mejor para todos, para aquellos que están al otro lado de nuestra realidad y que se resignan a quejarse. Sólo nosotros podíamos iniciar esta revolución porque somos nosotros los que viviremos en esta sociedad tan abrumadora y debemos cambiarla lo antes posible.





dissabte, 13 de juny del 2015

Viatge amb canvi de destí

“-Digues la veritat! Què li va passar a l’avi?

-No! Els teus pares m’han deixat al teu càrrec i no permetré cap insolència! Ells no et poden mantenir i han fet tot el possible perquè visquis en unes bones condicions. No parlarem més d’aquest tema!

-Per què us poseu sempre així quan menciono aquesta pregunta?...

...Tiet no m’gnoris! N’estic fart!”

Recordo la nostra última discussió i també recordo la decisió que vaig prendre. Aquella nit vaig fer la maleta i al dia següent, de matinada, me’n vaig anar a la parada del tren d’amagotis. Vaig agafar el primer bitllet cap a Barcelona per anar a veure als meus pares, volia saber tota la veritat. El tren va arribar molt puntual i em vaig col·locar a l’últim vagó per no cridar tant l’atenció però, per sorpresa meva, no hi havia ningú. Estava buit. Semblava poc usual anar de Girona a Barcelona a dos quarts de set del matí.

El viatge va ser curt, potser perquè aclucava els ulls de tant en tant. El tren va parar en sec, com si tingués por de passar-se un centímetre del destí. Es van obrir les portes i ,al segon de sortir jo a l’exterior, se’n va anar a correcuita. No semblava Barcelona, no s’escoltava soroll, no hi havia ningú... no era Barcelona! Llavors, on m’havia ficat?

Vaig entrar en un edifici que havia sigut un bar però ara estava abandonat. Només hi havia un prestatge amb un diari de l’any 1960. Les altres cases eren buides, amb alguna joguina deixada pels nens i antigues fotografies de graduacions escolars i menjars en família. L’última llar que vaig explorar era l’escola, amb una sola aula amb les parets guixades. Hi havia un quadern on la professora anotava les puntuacions dels seus millors alumnes. Al principi, vaig llegir aquells noms com si res però quan vaig llegir el desè em vaig aturar. Antoni Rovira! El meu avi havia sigut un alumne exemplar i no me n’havien dit res! Per què?

Al vers de la llibreta hi havia una direcció. Després de recórrer caminant més de 10 km vaig arribar a una estació. Allí vaig prendre camí cap a la destinació secreta que, per alguna raó que desconec, jo intuia que resoldria els enigmes que s’havien creat. Vaig arribar-hi mitja hora més tard. Era un dels primers apartaments construits amb tres pisos, encara sense ascensor, cosa que produïa un desgast per l’ús a la barana de les escales. Vaig trucar a la porta i em va obrir una velleta d’uns vuitanta anys que em va convidar a passar. Quan va veure el bloc , es va esbossar un somriure  als llavis i em va dir:

-Noi, ets molt amable en portar-me tants bons records. Antoni Rovira... Ai sí! El petit Tonet! Pobret, tant bon nano que era però els temps eren massa difícils per suportar-ho... Va acabar treballant en unes terres del senyor i vés a saber on para ara!

-És el meu avi, senyora.- li vaig dir, gairebé gesticulant perquè no aconseguia reaccionar.-Expliqui’m més coses sobre ell.

Vam estar tota la tarda parlant del iaio mentres berenàvem pastissets de carbassa, una especialitat d’aquella dona. Quan començava a enfosquir, ens vam acomiadar i me’n vaig anar.

Ara estic al tren de tornada cap a cal tiet. Raono dues coses.

Primera: m’estic deixant la vida al discurs de perdò que faré al meu tiet quan arribi a casa després de desaparèixer tot un dia.

Segona: ara ho entenc tot. El meu avi devia estar avergonyit i decebut amb si mateix per haver estudiat tant i haver-ho desaprofitat sent un simple pagès. Jo no el decebré. No em prendran el pèl. Seré prudent i m’esforçaré al màxim.


Miro per la finestra, hi ha una estrella al mig de la foscor que pampalluga. És l’avi, el iaio, el petit Tonet, que em mira i somriu.





diumenge, 31 de maig del 2015

Temps de neu

Hi ha un món que ningú aconsegueix veure ja que està a l’altre vessant de la muntanya més oblidada de la Terra. És un lloc on mai surt el sol i el silenci regna a la penombra. El Govern sempre aconsella als habitants que es posin roba d’abric. En aquesta terra mai localitzada als mapes ni als globus terraqüis, la gent presenta un cor tant fred i gèlid que les poques hores de sol les passa sota el cobertor del llit.

Els teatres són tancats perquè els artistes estan malalts o simplement senten esgarrifances només de pensar en la reacció de tothom envers l’alegria. Encara que sembla que ja ningú recorda el significat d’aquesta paraula. La vida allí és repetitiva i gairebé no tens coneixement dels esdeveniments del teu voltant perquè dia rere dia segueixes un horari continu sense emocions ni sensacions.

Un dia però, una dama fràgil i amb la pell tant blanca com la mateixa neu que escombrava a la vorera del seu carrer, va descobrir una peça de ferro i alumini sota un sortint de pedres i sorra seca. Semblava un rellotge antic dels tamany d’una cassola. La dona va entrar a casa, va deixar la bufanda i els guants al penjarobes i es va deixar caure sobre una cadira de la cuina perquè estava esgotada. Agafà l’objecte d’un pes considerable i l’observà detingudament per descobrir l’engranatge que el feia funcionar o l’espai per posar-hi les piles o la bateria. Res. La base estava plena de marques arreglerades una al costat de l’altra. Marques fetes amb carbó que no estaven esborrades increïblement, pes els anys que hauria passat sota terra. Les manetes eren de colors diferents i tenien un quart d’espai cadascuna: verd, vermell, marró i blau. Només es movia la blava... Potser volia indicar el que passava ara... L’hora? El dia? El mes? L’any? L’estació!!! Feia quan de temps que s’havia parat el màgic rellotge i la ciutat estava atrapada en aquell terrible son on no aconseguia despertar?

Aleshores, en passar la mà per damunt, va sentir una mena de pessigolleig entre els dits i l’agulla de l’hivern va parar de sobte. La dona va sentir remordiments perquè cap busca es movia i ja no sentia el tic-tac corresponent. Allò precisament no es veia tots els dies! Hauria de fugir, no li quedava gaire temps. Segur que els veïns del barri l’havien vista i sentien curiositat. O tenien una mala sensació perquè sempre l’havien considerat una bruixa. Els nens sí que se l’estimaven i l’anomenaven fada però els seus pares no els deixaven apropar-se a ella per por a que els fes una poció rebuscada. En realitat, ella només els donava un te amb una recepta seva que els petits adoraven prendre abans de fer la migdiada. Hauria de buscar-se una nova vida a un lloc menys misteriós. Tot i així, tenia molta por. No sabia a on anar.

Minuts més tard, un suau aroma a campaneta blanca, la primera flor de la primavera va escampar-se per l’habitació de la misteriosa senyora des de la finestra entreoberta, però ella ja no hi estava. Els nens que acabaven d’obrir els ulls per començar un altre dia monòton, van inspirar aquella flaire tant dolça i especial. Va sonar el repic de campanes de l’església i com un himne de victòria tothom va sortir a ballar a la plaça principal. L’alcalde, aquell home aspre i sec que tothom pensava que era, semblava més jove i tot quan va obrir la polsegossa finestra de la seva habitació per primera vegada després de tants anys i en pijama va exclamar: A partir d’avui i fins a la fi dels temps, viurem la vida com ho diuen el vent, els arbres i el cel! Bon dia, temps de flors i alegria!


A l’ajuntament van col·locar una vitrina amb el Rellotge del Temps, en commemoració de la dona que va donar el seu amor perquè funcionés el mecanisme i que, encara que mai no la van tornar a veure, segueix al cor de totes les persones d’aquell món desconegut per nosaltres. Un món on havia una unió entre les persones que havia estat trencada amb el pas del temps però que s’havia consolidat de nou gràcies al naixement de la primera flor. Era el món de la Campaneta Blanca, l’inici d’una nova vida.







dissabte, 23 de maig del 2015

Un veí insuportable

Vaig arribar al meu barri quan ja fosquejava, la feina se’ns havia acumulat a l’oficina. De reüll, vaig tornar a veure l’ombra que em seguia des de feia un tram de camí. Era la silueta d’un home que portava una maleta a la mà esquerra, vestia una gavardina i duia un bolet, és a dir, un barret de copa rodona i bombada.

Vaig alleugerar el pas fins arribar al meu portal, on vaig entretenir-me obrint la bústia. La llum de l’ascensor parpellejava i quan vaig arribar a la meva planta, la màquina va fer un bot. La pròxima vegada pujaria per les escales.

Aquella nit, vaig tenir un malson. Estava jo, tancat dins de l’ascensor amb un munt d’ombres allargades que em volien portar a la planta subterrània, al seu món infernal. Al matí següent, vaig pujar la persiana per saludar el nou dia i oblidar l’obscuritat de la nit però, per sorpresa meva, estava plovent. La pluja era suau i tan silenciosa que cap ésser gosava interrompre aquella dolça parsimònia d’un prodigi de la primavera, el floreixement de les plantes. En abaixar el cap, vaig poder contemplar un home que ballava, si es pot dir així a la dança tan singular que oferia als meus pobres ulls, i cantava “Singing in the rain” de Gene Kelly, al terrat del primer pis. Aquell pis mai havia estat habitat, almenys en els trenta anys anteriors. Vestia d’una manera estrafolària, amb una mitja de cada color i una granota texana desgastada. El més sorprenent era que estenia la roba. Després d’uns segons de perplexitat davant de tal estupidesa, vaig entrellucar a través de la boira una gavardina negra penjada sobre una corda amb dues pinces de colors. Era ell. Ell era l’ombra que em seguia. La por em va recórrer de cap a peus. Com una persona podia amagar amb tanta polaritat el seu veritable interior? Vaig tancar la finestra perquè el fred matinal em gelava els ossos.

Una tarda me’l vaig trobar a les escales però ell no em va veure. Vaig decidir seguir-lo. Caminava d’una manera molt estranya, com si el terra fos foc i ell intentés no cremar-se. Em vaig fixar que no trepitjava cap línia de rajola. Potser era supersticiós. Estaven fent obres a la plaça i va girar cua en veure una escala que li barrava el pas. Ens vam trobar cara a cara. Tindria uns seixanta anys. Els seus ulls eren blau marí i una cicatriu li tallava la meitat de la galta dreta. Semblava haver viscut un munt de peripècies i tenir molta experiència. Notava la seva respiració entretallada al meu front. Em va somriure i em va oferir de prendre alguna cosa en un cafè. La curiositat era més forta que jo i no vaig poder negar l’oferta. Eren les set de la tarda i ja vesprejava quan hi vam arribar. Vaig escollir jo el lloc perquè feia molt de temps que hi volia anar però no em veia amb coratge d’anar-hi sol. Era la Cafeteria Newton. Hi solia anar amb la meva germana, quan érem petits, per esmorzar suc de taronja amb croissant o ensaïmada. Ens vam asseure en una taula on arribava l’encaramel·lada flaire de pastisseria. Quins records...

-Què volen prendre?-va dir un somrient cambrer d’ulls vius, despertant-me de la meva melanconia.

-Un suc de taronja natural, siusplau.-vaig dir-li.

El noi va apuntar-ho al seu bloc de notes amb un aire professional.

-I vostè?-vaig observar que el meu nou veí, assegut davant meu mirava l’eslògan del bar.

-És un gat sortint d’una poma, sí.-el cambrer semblava preparat per un discurs habitual.-Newton va adonar-se de que tots els objectes tenen gravetat, o sigui que tot el que puja baixa, quan assegut sota una pomera, li va caure una poma al cap. A més, tenia una gata que cuidava com si fos la seva filla i d’aquí ve el símbol del local. El nostre lema.

-Ah.-va balbucejar entre un carraspeig el veí.-Un cafè amb llet, gràcies.

Aquell curt berenar em va resoldre tots els meus dubtes. L’home, que es deia Vincent i era francès, havia vingut aquí a passar l’última etapa de la seva vida. Li apassionava Catalunya i el mar Mediterrani i volia conservar el seu últim record aquí. No venia sol, li acompanyava el seu lloro, que ja havia après un extens vocabulari bilingüe.

Quan va haver-se acabat el cafè, va recollir el sucre que havia caigut sobre la taula amb la punta del dit. Se’l menjava gra per gra, amb delicadesa, assaborint la dolçor poc a poc. Em va recordar al noi de la pel·lícula d’”Amelie”.

Des de llavors, encara quedem els diumenges per la tarda a la mateixa cafeteria però ara hi ha un membre més al grup, en Pipo, el lloro sense pèls a la llengua que sempre demana pipes de gira-sol.

Encara que és un bon home i veí, mai aconseguiria viure amb ell 24 hores al dia perquè, amb aquestes manies tan estrafolàries, qualsevol diria que és una mica insuportable.





dilluns, 11 de maig del 2015

El brillo de la libertad

Lo recuerdo como si fuera ayer. Tan pronto como había venido, se fue. La primera vez que lo vi, estaba sentado, mirando hacia un horizonte deslumbrador y suspiraba pensativo, como si el vaivén de las hojas color carmín le llevaran a otro mundo.

Solía contarme historias de su tierra natal, de las vacas que pasturaban en los vastos campos de hierba fresca y de las dulces y esponjosas ensaimadas de su abuela, que desprendían un aroma espectacular.

La víspera de año nuevo, bailamos eternamente bajo la luz de la luna y, entonces, suavemente, me dijo al oído que estaba preciosa. Sus palabras resonarán en mi cabeza como las campanadas de una iglesia para siempre. Sé que el mundo es pequeño y es probable que nos volvamos a encontrar, pero aunque así no sea, siempre recordaré aquella sonrisa y aquella mirada encantadora y a la vez traviesa. Sus ojos color esmeralda creaban un ambiente de esperanza y libertad que encantaba a cualquiera.

Aquella mañana de otoño, me desperté con lágrimas en los ojos. No hablamos en todo el camino y al llegar al aeropuerto sólo conseguimos gesticular un entrecortado “adiós”. Tan sólo un segundo después, el avión despegó y vi como, entre espirales y tirabuzones de polvo y humo, desaparecía sin dejar rastro.

Estuve pensando, porque al final todo tiene un sentido en la vida. Entendí que hay que dejar que se cumplan los sueños, dejar que vuelen y lleguen a su destino.


Como una estrella perdida en la noche, sin darse cuenta de que la luz está en su interior y ha de descubrirla por ella misma. Sonreí y me dije: “Tú también tienes brillo, hazte brillar.”




dissabte, 2 de maig del 2015

El càstig de Demèter

A la natura, ningú s’havia saltat mai les normes. Les plantes respectaven els insectes pol·linitzadors, el vent, l’aigua i el Sol. Fins aleshores, cap planta s’havia portat malament fins que van créixer elles.

Un grup de plantes de gran alçària va néixer de sobte al jardí. Volien ser millors i destacar. Les seves flors, absorbien sense pietat els colors de les papallones i arrencaven el fibló de les abelles per poder-se defensar i ser més poderoses. Les arrels s’expandien i no deixaven a les altres plantes créixer a gust. Les tiges es cargolaven cobrint tot el cel i fent que només arribessin raigs solars per elles.

Tot el jardí sabia el que feien però ningú gosava queixar-se per por. Un petit colibrí que passava per allí, va explicar-li-ho tot a la deessa Demèter, germana de Zeus i protectora de l’agricultura.

En saber-ho, molt irada, va castigar a aquelles impresentables transportant-les a un hàbitat fosc i humit ple de pantans i aigües fosques. Les va transformar en plantes lletgíssimes i horribles, condemnades a passar tots els dies restants de les seves vides endrapant llefiscoses mosques.

Elles se’n penedien del que havien presumit però el mal ja estava fet i no és fàcil convèncer una deessa enfurismada. Pansides i aïllades de tothom, van aguantar i encara aguanten, la sentència sabent que mai seran perdonades.

La moralitat d’aquesta faula és que mai hem de voler destacar a costa dels altres i dificultar-los el treball. Si volem cridar l’atenció i demostrar virtuts pròpies, hem de guanyar-les per nosaltres mateixos i no eliminant la competència. Els premis es reben amb esforç.



Si fem trampes i ens descobreixen, no ens deixaran participar de nou. Recordaran el que vam fer i mai més podrem lluir-nos. Potser, fins i tot, ens faran fora. 

dissabte, 25 d’abril del 2015

La vida al prat

Una família de conills vivia molt feliç en un extens prat on l’aigua era abundant i l’aliment fresc i tendre gràcies al terra fèrtil. Dins del cau, la mare dels conillets els explicava que mai havien d’apropar-se als escarbats rinoceronts. Deia que passaven el dia entre la brossa i que no eren gens fiables.
Passava per allí un grup d’escarbats que, en sentir com parlaven d’ells tan malament i no els agraïen la seva feina diària, van jurar no tornar a aquelles terres mai més.
Amb el pas del temps, la brutícia es va acumular perquè els principals descomponedors de matèria orgànica no hi eren ja que s’havien burlat del treball que feien. Tots els animals culpaven a la família, sobretot a la mare, per no haver sigut discreta en les lliçons de vida que donava als seus fillets.
Els animals necessitaven que les plantes creixessin per poder alimentar-se, per això van rogar als escarbats que tornessin però ells s’hi van negar. Ells sabien que no era només aquella família que pensava així.

Aquesta és una moralitat de la vida que tots hauriem d’evitar, sentir-nos superiors als altres i no reconéixer les virtuts i l’esforç que fan. Tots som iguals i ens hem de respectar perquè tenim els mateixos drets i deures que tothom.
Quan ens adonem que hem tractat malament algú, potser ja és massa tard i no ens perdonarà perquè els mals records queden per sempre gravats a la ment.