divendres, 31 d’agost del 2018

En la pell bruna d'un estafador (2a part)

Hola papallones de paper!
I benvingudes al regne màgic de les lletres, al Batec de les Paraules!

Avui publico la 2a i penúltima part del relat del qual us vaig fer un tast fa molts mesos... Com veieu, tinc les ales una mica acartronades... Però ben aviat hi haurà una sopresa, al blog, un pessic de nèctar diferent! Ben aviat, en un batec de paraules. Espero que us agradi!

Pètons de nèctar!


Calíope




Les llàgrimes li venien als ulls. No m’esperava aquest gest tan atrevit per part d’ell, posant en risc la seva pròpia vida, encara que no dubto de la força de l’amor. Tot allò era nou, m’ultrapassava, el poble àrab, un nou enemic del port de Tarragona.

Vaig rumiar el pla en aquell mateix moment, encara que només vaig enllestir tots els materials que necessitaria a la matinada. Ella insistia a venir amb mi, però li vaig assegurar que, encara que agraïa la seva ajuda, em semblava molt més lògic que es quedés a casa per si aconseguia tornar amb l’Eudald. Que
almenys un dels tres se salvés. Sobretot que no patís i resés cada nit per nosaltres, pels veïns i per ella mateixa.

Em vaig pintar el cos sencer amb pasta de fang i carbó, vaig practicar la veu per modular-la com la d’un home i em vaig posar draps i robes que ocultessin la meva condició de dona. “He d’estar preparada per al pròxim atac, podria ser en qualsevol moment”- em deia a mi mateixa, esperant que fos aviat perquè els
meus pares no podien saber-ne res i cada cop era més difícil amagar-ho. Els dies passaven lents i era molt trist veure com la mare plorava desconsoladament.

Finalment, va arribar una nau que va assolar tot als seus peus en la qual em vaig colar, fent-me passar per un amic d’en Djanko Hammet,un pirata musulmà molt conegut que infonia respecte allà on se’l citava. Em van acceptar amb la condició que els ensenyés si portava cap arma i tingués alguna habilitat. De petita, passava les tardes al taller del meu oncle esmolant tota classe d’objectes metàl·lics. A mesura que em vaig fer gran, em va ensenyar a esmolar ganivets i punyals, i a llençar-los fixant un objectiu amb l’ajuda d’una diana. Sempre va ser un apassionat pel circ i jo havia heretat aquesta qualitat, en la punteria ningú em guanyava. Allò els va semblar suficient i em van admetre.

Ens hem arrecerat en una badia de l’illa de Còrsega, ancorant-nos en una platja envoltada de pins on estarem fins a nou avís. Avui no hi ha botí d’interès, així que m’he retirat a un lloc tranquil. Escolto que el capità, el contramestre i altres membres de la flota discuteixen àvidament per la falta de riqueses de la zona i es plantegen un canvi de ruta. Surto a prendre aire, i em llenço a l’aigua, la fosca pintura es retira a cada immersió que faig i la sal m’escalda la pell i m’irrita els ulls. Els peus s’enfonsen a la sorra humida marcant les petjades darrere meu quan arribo a la riba. La llum del Sol intenta fer-se camí entre les copes dels pins i arriba en petites escletxes a il·luminar mitjanament el sòl que trepitjo. De sobte, unes mans m’agafen per les espatlles i m’arrosseguen entre els arbres. Intento alliberar-me de l’inesperat segrestador, però aquest em prem amb força els dos braços i dóna gambades tan grans que no aconsegueixo fixar-me en el seu rostre.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Deixa aquí els teus pensaments!