divendres, 31 de març de 2017

El vent, tu i jo

Hola de nou!
Avui us porto un petit relat que se'm va ocórrer fa temps. És breu, però m'agrada i m'encantaria saber la vostra opinió. 

Ens llegim,

Calíope

P.D. Petons de papallona per a tots! I un bon cap de setmana!


M’agrada veure-la partir. Per això, sempre acudeixo, encara que ella no ho sàpiga. Encara així, sempre em sembla que ho fa diferent. El ritual és sempre el mateix: arriba, s’arregla les plomes amb les puntes dels dits, fa uns passos i es queda al principi de l’abisme, de cara al cel, a punt per fer el salt. Llavors, amb elegància, eleva el cap i salta, però no cau, si no que dansa amb el vent,  s’inclina amb les seves bufades ferotges i obre les ales. Sempre és el mateix, potser això és el que dirien molts, cansats de veure-la partir i se n’anirien. Potser sí… Però potser no. Potser l’inclinació del salt no és la mateixa, potser avui no es pentinarà la ploma fosca que tan li costa d'allisar, potser decantarà el cap perquè la pugui veure de front, potser em veurà. Això mai ho sabran aquells que van marxar.


Avui tot serà diferent. Avui jo volaré, amb ella. Ballarem plegats i el vent no caldrà que ens guiï. El sol brillarà més alt que mai i cantarem melodiosament perquè a les millors històries, a les  més alegres i boniques, hi digui: “En un dia meravellós, quan el Sol brillava i els ocells cantaven...”




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada