divendres, 14 d’abril de 2017

L'enigma dels somnis

Hola a tothom! El conte d'avui és un intent (no sé si aconseguit) de misteri amb un toc de papallona... Ja  ho veureu, no dic res més!

Ens llegim!

Calíope


Al meu poble sempre ens desplaçàvem en bicicleta perquè el vent ens impulsava creant una velocitat extraordinària que ens proporcionava la sensació de volar. Una tarda, després de l’escola, vaig decidir canviar la ruta de tornada a casa i anar per un camí que donava al bosc i que era menys transitat. La frescor de l’ambient i les precioses melodies que componien els ocells em fascinava i em feia estar als núvols.

Vaig passejar una estona entre la vegetació perquè endinsar-se al bosc és com omplir-se de màgia amb una inspiració. Sense adonar-me’n, ja havia pujat a la copa d’un faig per aprofitar les vistes del vespre i, quan estava disposada a baixar, vaig vislumbrar una casa abandonada en ruïnes. Ningú no m’havia parlat d’aquell lloc, semblava com si tot el que l’envoltava estigués pres de la foscor i de la soledat.

Em vaig dirigir a l’edifici mig enderrocat amb curiositat. Quan hi vaig arribar, va començar a ploure, ara el cel ja estava completament negre i hauria d’inventar-me una bona excusa pel meu retard en arribar a casa. Ja no podria tornar sense quedar tota xopa i agafar un bon refredat, així que vaig explorar la casa amb la llanterna que sempre duia a la bicicleta, perquè sentia que havia estat atreta a aquell indret desconegut amb alguna raó. El segon pis, on semblava que en el seu moment havien estat els dormitoris, estava il·luminat per una extranya claror. Immediatament, vaig mirar cap al sostre pensant que seria la llum de la lluna per no la veia en lloc ja que havia deixat de ploure però al cel hi havia una espessa capa de boira que l’ocultava.

En un racó, mig enfonsada sota vells llençols, hi havia una capsa de música de color blau cel tancada amb clau. La vaig observar uns instants, palpejant-la per trobar el punt des del qual l’objecte produïa llum però semblava que venia del seu interior. A la base hi havia un tros de paper embolicat i enganxat amb resina on hi posava: 1730 AVE. No ho vaig entendre de seguida però sí suficientment ràpid com per, al dia següent, ser a l’estació de trens a les 17:30 hores exactes. Havia deduït el que hi posava però no sabia el dia en què hi havia d’anar. A més, per què pensava que tot allò era un misteri fet per a mi? I per què creia que el resoldria?

Quan ja em rendia i agafava la bicicleta per retirar-me, un gos va córrer esperitat cap a mi. Era gran i fort i vaig sentir tanta por i impotència que em vaig paralitzar. Quan el ca es va apropar, em va llepar les cames i jo, a una certa distància, li vaig acaronar el pèl. Tenia un collar roig com la sang que dringava, el vaig palpar i a les mans em va caure una petita clau oxidada. El gos va bordar d’alegria i jo li vaig donar un petó en mostra d’agraïment.

Ja a casa i sense donar explicacions a la mare, que últimament estava molt desconcertada amb les meves tornades a casa tant esperitades aquells dies, em vaig dirigir a la meva habitació. La clau encaixava a l’ull del pany! La caixa es va obrir i vaig contemplar com del seu interior sortien volant un munt de papallones de seda que ballaven al ritme d’una música dolça i suau com l’aleteig d’aquells glamurosos insectes. En aquell instant tant meravellós, on la meva habitació semblava la flor amb més nèctar de totes, vaig llegir unes paraules gravades en fil daurat: La màgia dels somnis. Aquella nit vaig entendre el perquè.


Així fins al dia d’avui, que continuo presenciant un ball amb una melodia diferent cada nit i somniant amb un món tant perfecte com el de la meva capsa de música. Desconec si va ser casualitat o no, però sí que sé que segueixo anant en bicicleta perquè no vull oblidar mai com és volar.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada