diumenge, 28 de juny de 2015

Cartes que enamoren

Havia de prendre una decisió molt important. Una decisió que donaria un gir complert a la meva vida actual. Acabava de fer els 18 anys i la veritat és que a mi mai m’ha agradat viure a la ciutat. Els ensordidors sorolls de les botzines dels cotxes i de les obres i els fums tòxics de les fàbriques em provocaven claustrofòbia. Jo volia ser lliure, cantar amb els ocells de bon matí i anar en bicicleta a tot arreu. Els meus pares deien que ells no podien marxar, havien de cuidar a l’àvia a la residència i compaginar-ho amb el treball. No volien arriscar-se a perdre’l.

En quan a mi, vaig recollir les meves coses en una petita maleta de cuir i me’n vaig anar a veure món. Havia fullejat el diari i una caseta prop del mar m’havia cridat l’atenció ja que hi garantien la tranquil·litat absoluta. El propietari havia signat amb un pseudònim: Pelagios. Suposo que parlaríem sobre el preu del lloguer allà mateix.

L’autobús va arribar amb uns minuts de retard però tot i això el dia començava perfectament. Ja estava matriculada en una universitat de literatura prop del meu futur domicili. Quan hi vaig arribar, no em vaig trobar a ningú a la porta. La bústia, pintada recentment d’un color groc llampant, es trobava a un costat de la tanca que rodejava la casa. L’olor de roses vermelles em va portar a la part posterior de la caseta, descobrint un vell far que emetia una tènue llum cap a l’horitzó. Semblava habitat. Vaig trucar a la porta molt indignada perquè l’anunci garantia que no hi havia cap habitatge als voltants i, segons els meus coneixements, els fars atreuen als vaixells que amb cops de botzina avisen als altres de que s’acosten al moll. Ningú va respondre. Vaig escriure una nota i la vaig inserir per sota de la porta:

Perdoni, seria tant amable de baixar un moment? Sóc la nova veïna, si es pot dir a aquest lloc veïnat, i el propietari de la casa no ha sortit a demanar-me el lloguer. Ni tan sols el conec! Si podria donar-me el seu número i així contactar amb ell seria un gran ajut.

Gràcies, Abril

Vaig tornar la vista enrere, el mar em desafiava poderós i implacable. No podia entrar a la casa, estava perduda i completament sola, què podria fer? A l’entrada hi havia una catifa de feltre on hi posava amb lletra manuscrita:

Benvingut/da a casa!Si t’has fixat en mi és perquè estàs apunt d’entrar al paradís!

Sota d’aquesta, hi havia una clau, una mica rovellada però que algú havia decorat delicadament amb un llacet rosat. Em va semblar que no era una violació de la intimitat perquè ell o ella no s’havia presentat i havia publicat l’adreça als mitjans de comunicació perquè algú l’habités. Era una construcció amb les finestres en direcció sud-est, per tant la claror em despertaria amb un càlid somriure. Hi havia una cuina amb una cassola, una tassa i més vaixella de porcellana; una sala, un petit rebedor amb un mirall i un armari de marbre, dues habitacions i un lavabo.

Després de dinar uns entrepans que duia a la motxilla per si de cas, vaig recordar que l’endemà era Sant Jordi i havia de comprar un parell de llibres als meus pares que els enviaria seguidament per correu. Aprofitant les meves irremediables ganes de descobrir la ciutat, vaig tafanejar durant hores una llibreria i vaig acabar comprant-me una clàsica novel·la d’amor: Tristany i Isolda de Gottfried von Strassburg.

Al dia següent, diumenge, vaig rebre un paquet amb un ram de roses vermelles i una carta on hi deia:

Bon dia! Aquest ram de roses és per a la nova veïna! Li voldria dir una cosa, sense cap altra intenció: “Abans el mar per veí que senyor mesquí”. Aprofita que ets lliure i encara tens molt per donar i rebre. Feliç Sant Jordi!

Vaig empassar saliva i immediatament vaig relacionar-ho amb la passada nota que havia escrit al “veí” del far. El cor em bategava molt fort però vaig decidir concentrar-me en la meva feina perquè encara havia d’anar a comprar i preparar la motxilla per a la universitat.

Van passar els dies i cada dia arribaven noves cartes i petits regals com pulseretes amb àncores i clauers de cargols de mar. Les ofrenes van augmentar i cada setmana l’anònim m’enviava llibres d’aventures de valents mariners, vaixells naufragats, tresors perduts i monstres marins molt perillosos. El més impressionant era que jo me’ls llegia i m’agradaven. A vegades sentia pànic per com em coneixia aquella persona i pensava en trucar a la policia, però d’altres em sorprenia i les meves galtes s’enrojolaven en pensar que hi havia algú que em tenia tant d’afecte que mai s’oblidava de mi. Mai. Tots els dies una carta. Sempre.

Un dia vaig provar la sort i vaig escriure una nota i la vaig introduir per una finestra oberta del far. Estava gairebé segura de que hi era ell o ella, encara que mai havia vist a ningú entrar-hi ni sortir-hi. Potser era un vampir o un home-marmota...

Hola. Ets tu en “Pelagios”? He buscat a internet i he descobert que vol dir mar en grec. Qui ets realment i per què m’envies tants regals? Sí, ja sé que m’escriuràs alguna dita o refrany per ser més enigmàtic però... m’agradaria conéixer-te. Compartim el gust per la lectura, saps? Ja ens veurem, algun dia.

Abril

Em va respondre així:

Abril, la veritat és que mai ens hem conegut, ha sigut pura casualitat. Tu vols ser lliure i jo m’amago de la realitat que m’envolta i no me’n vull adonar. En fi...M’has semblat simpàtica des de la finestra de la meva habitació. Si vols, et puc ensenyar un espectacle nocturn on dansen els peixos i brillen les meduses sota la transllúcida llum de la lluna. T’agradarà. És impressionant, la vida a vegades té una màgia...Ens trobem a la roca al límit de la platja, jo hi aniré com cada vespre així que no et sentis compromesa.

Hi vaig anar. No sé el per què però em va semblar molt curiosa la seva forma d’explicar la seva soledat. No sabia el que m’esperava, si era un home, un noi o un vellet però l’edat no em va importar perquè després de dues setmanes allí només havia conegut a un parell de noies a la universitat, i necessitava relacionar-me i compartir gustos amb algú.

Tenia raó, va ser un meravellós espectacle ple d’ombres i efectes fluorescents que es bellugaven al ritme de les ones. Aquella tarda el vaig veure per primera vegada i, igual que quan llegia les seves cartes, el meu cor va bategar molt fort. M’havia tornat a enamorar d’ell, perquè d’alguna manera ja ho havia fet a través dels escrits.

Es diu Víctor, té dinou anys i va abandonar els estudis quan va perdre als seus pares en un tràgic accident ara fa dos anys. Abans d’això, vivia a  la meva casa amb ells però va decidir traslladar-se al vell far ja que les vistes eren meravelloses i així no li afectarien els tristos records que hi tenia. El seu pare era peixater i la seva mare jardinera i botànica. Vaig ajudar-lo a recuperar la seva vida i va començar a treballar a la llibreria.

Espero que, quan siguem vellets i cadascun estigui a la seva butaca, rellegim les nostres cartes i, com ara, ens regalem una rosa i un llibre per Sant Jordi amb la mateixa passió.






1 comentari: