dissabte, 13 de juny de 2015

Viatge amb canvi de destí

“-Digues la veritat! Què li va passar a l’avi?

-No! Els teus pares m’han deixat al teu càrrec i no permetré cap insolència! Ells no et poden mantenir i han fet tot el possible perquè visquis en unes bones condicions. No parlarem més d’aquest tema!

-Per què us poseu sempre així quan menciono aquesta pregunta?...

...Tiet no m’gnoris! N’estic fart!”

Recordo la nostra última discussió i també recordo la decisió que vaig prendre. Aquella nit vaig fer la maleta i al dia següent, de matinada, me’n vaig anar a la parada del tren d’amagotis. Vaig agafar el primer bitllet cap a Barcelona per anar a veure als meus pares, volia saber tota la veritat. El tren va arribar molt puntual i em vaig col·locar a l’últim vagó per no cridar tant l’atenció però, per sorpresa meva, no hi havia ningú. Estava buit. Semblava poc usual anar de Girona a Barcelona a dos quarts de set del matí.

El viatge va ser curt, potser perquè aclucava els ulls de tant en tant. El tren va parar en sec, com si tingués por de passar-se un centímetre del destí. Es van obrir les portes i ,al segon de sortir jo a l’exterior, se’n va anar a correcuita. No semblava Barcelona, no s’escoltava soroll, no hi havia ningú... no era Barcelona! Llavors, on m’havia ficat?

Vaig entrar en un edifici que havia sigut un bar però ara estava abandonat. Només hi havia un prestatge amb un diari de l’any 1960. Les altres cases eren buides, amb alguna joguina deixada pels nens i antigues fotografies de graduacions escolars i menjars en família. L’última llar que vaig explorar era l’escola, amb una sola aula amb les parets guixades. Hi havia un quadern on la professora anotava les puntuacions dels seus millors alumnes. Al principi, vaig llegir aquells noms com si res però quan vaig llegir el desè em vaig aturar. Antoni Rovira! El meu avi havia sigut un alumne exemplar i no me n’havien dit res! Per què?

Al vers de la llibreta hi havia una direcció. Després de recórrer caminant més de 10 km vaig arribar a una estació. Allí vaig prendre camí cap a la destinació secreta que, per alguna raó que desconec, jo intuia que resoldria els enigmes que s’havien creat. Vaig arribar-hi mitja hora més tard. Era un dels primers apartaments construits amb tres pisos, encara sense ascensor, cosa que produïa un desgast per l’ús a la barana de les escales. Vaig trucar a la porta i em va obrir una velleta d’uns vuitanta anys que em va convidar a passar. Quan va veure el bloc , es va esbossar un somriure  als llavis i em va dir:

-Noi, ets molt amable en portar-me tants bons records. Antoni Rovira... Ai sí! El petit Tonet! Pobret, tant bon nano que era però els temps eren massa difícils per suportar-ho... Va acabar treballant en unes terres del senyor i vés a saber on para ara!

-És el meu avi, senyora.- li vaig dir, gairebé gesticulant perquè no aconseguia reaccionar.-Expliqui’m més coses sobre ell.

Vam estar tota la tarda parlant del iaio mentres berenàvem pastissets de carbassa, una especialitat d’aquella dona. Quan començava a enfosquir, ens vam acomiadar i me’n vaig anar.

Ara estic al tren de tornada cap a cal tiet. Raono dues coses.

Primera: m’estic deixant la vida al discurs de perdò que faré al meu tiet quan arribi a casa després de desaparèixer tot un dia.

Segona: ara ho entenc tot. El meu avi devia estar avergonyit i decebut amb si mateix per haver estudiat tant i haver-ho desaprofitat sent un simple pagès. Jo no el decebré. No em prendran el pèl. Seré prudent i m’esforçaré al màxim.


Miro per la finestra, hi ha una estrella al mig de la foscor que pampalluga. És l’avi, el iaio, el petit Tonet, que em mira i somriu.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada