Cicatrius de la guerra

La meva àvia sempre m'explica les seves aventures i peripècies al poble quan només era una nena. La dura vida que duia amb la seva família que ara es pren amb surrealisme. L'únic que la reconforta és veure que l'època de la postguerra ja s'ha acabat i que podem gaudir de menjar i comoditats sense patir. Mentres em confessa tots els records que li van venint al cap, jo m'imagino com seria tot i intento ambientar-me en aquells temps.

Aquí us deixo amb una petita història que podria ser ben bé real i que té un rerefons cru entre tants moments dolços característics del temps d'il·lusions i armonia.

Espero que us agradi.

Bon Nadal!

Calíope

Era una tarda d’hivern i la Maria sortia de l’escola acompanyada de la seva millor amiga i veïna, Teresa. La Maria era una nena riallera que vivia amb els seus pares i la seva àvia en un petit poble al sud d’Espanya.

Per tornar a casa sempre agafaven un camí que rodejava el poble i portava als camps dels voltants on jugaven i estaven juntes una estona més abans d’anar-se’n, però aquell dia van decidir anar pel camí curt que rarament utilitzaven, només els dies freds o quan el cel estava massa fosc per estar al carrer. Feia molt de fred i volien ser a casa el més aviat possible. Van escoltar molt de rebombori a la plaça i s’hi van acostar. Un home contava contes als més petits, asseguts en cercle a la vora d’un foc que havien encés al mig de la plaça per escalfar-se. En veure-les, l’home va aturar-se i amb un somriure que deixava veure les poques i brutes dents de les que disposava la seva vella mandíbula va dir:

-Sembla que aquestes noies es volen apuntar. Veniu, veniu.

Van dubtar al principi però finalment van acabar accedint ja que els nens els havien deixat un lloc per seure. L’home els va explicar i interpretar una història de nadal i va finalitzar-la oferint als nens llaminadures i lletres de nadales a canvi d’una mínima caritat. La Maria va comprar-li dues llaminadures, gastant-se així tots els seus diners, i va tornar a casa amb la Teresa de la mà.

El pare l’esperava a la porta, el temps se li havia anat de les mans i ja era pràcticament mitjanit. Sense previ avís, li va clavar una bufetada a la galta i no li va deixar donar explicacions. Aguantant-se les llàgrimes, va entrar a la cuina i va guardar els caramels en un pot de vidre buit.

Després de besar a l’àvia i la mare es a ficar al llit.

El dia següent seria la nit de Nadal i es reunirien amb les tietes de la masia a l’hora de sopar. Quan es va despertar, la seva mare havia parat taula i estava acabant de tallar el formatge fresc en trossos, que havia fet de matinada de la cabra que tenien al pati.

-Bon dia, mare.-es va fregar els ulls encara adormida i va preguntar.-On són tots?

-Vestint-se i preparant-ho tot, bonica.-li va dir, besant-li el front.

La Maria va beure’s un got de llet i va pujar al pis de dalt per vestir-se amb la roba de festa.

Tots els nens i nenes i alguns adults que es van animar, van reunir-se per trucar casa per casa per demanar la rosca, pastissos semblants als donuts o al roscó de reis, que ensartaven en un pal. Gairebé totes les families els obrien, si més no per escoltar les cançons que recitaven amb alegria. Una de les tantes era:

“Con mucho fervor,

alegría y contentos

venimos a honrar

el santo nacimiento.”

Sempre hi havia excepcions, famílies que es tancaven i ignoraven la festa que s’anava encomanant de petits a grans.

Van sopar sota la llum d’un canelobre d’oli pollastre rostit i vi negre. De postres, com deia la tradició, cada família va portar un dolç típic. La mare de la Maria havia fet coca en una paella amb l’oli que havia sobrat del menjar; els cosins havien portat bunyols i mantegades caseres enfornades amb anís en gra i ametlles picades; els avis, potatge de castanyes i pa de figues i les tietes havien fet borratxos, una masa amb vi.  Els adults reien i els nens jugaven i s’empaitaven per la casa.

Després de reposar, van sortir a la festa. La música era animada i la gent ballava en parelles sota la llum de la lluna. Tothom es desitjava un bon nadal i feliç capvespre. Acabada la música sortiren al camp per cantar fins la sortida del sol.

Aquell dia no importava anar-se’n a dormir tard i no despertar-se d’hora, no començar a treballar amb l’alba. Era una excepció que tothom respectava, fins i tot el pare de la Maria, que va convidar-la a ballar com a forma de demanar-li perdó.

I és que, encara que no gaudissin de comoditats i visquessin amb fam i misèria, havien aprés a ser feliços en condicions tan difícils i a estimar-se i ajudar-se entre tots com germans.