A la vora del mar

Hola a tothom! Espero que us estigui anant molt bé l'any, les classes, el treball, les amistats, la família... Bé, la vida en general. Avui us porto una història marítima ambientada al port de Tarragona, amb imatges que em van inspirar tretes del Google Maps. Com que és d'una extensió més llarga que de costum, us deixo una meitat i d'aquí a uns dies publicaré l'altra.

Per cert, activament hi ha un concurs de narrativa al Port de Tarragona sobre el tema de la meva redacció en el qual encara podeu participar. La data límit és el 31 de març a les 24h. Aquí us deixo les bases, les condicions i tota la informació. 

III Premi Narrativa Curta Port de Tarragona

Ja sé que havia deixat el blog una mica abandonat però com que ja s'apropen les vacances de Pasqua tindré més temps per escriure, o això espero.

No us oblideu de  donar la vostra opinió als comentaris.

Ens veiem!

Calíope

M’agradaria explicar-te la meva història. No és fantàstica però per a mi és molt especial. El meu nom és Maricel i visc al costat del Port de Tarragona.

El meu pare, en Santiago, un valent mariner gallec de les aigües atlàntiques; i la meva mare, la Júlia, una dona catalana que es dedica a cosir xarxes de pesca trencades i a vendre-les a la seva botiga, es van conèixer al port de Tarragona. Va ser un amor a primera vista. Ell va trucar a la porta i quan va sentir aquella veu tan melòdica dient “Passi siusplau” ja va quedar meravellat al primer instant. Segons més tard, quan li va lliurar la seva xarxa perquè la reparés, les seves mans es van fregar suaument. Va ser només per uns instants, però van ser suficients perquè la càlida pell d’ambdós entrés en contacte d’una manera màgica. Després d’aquella trobada, van quedar cada tarda al port, on ella el portava a casa seva, sopaven peix fresc i reien fins a altes hores de la nit.

Dos anys després, vaig néixer jo. Van pensar molt de temps en el meu nom, volien que simbolitzés aquella unió que hi havia entre ells, la passió i la professió que els havia connectat. Passats dies, setmanes i mesos, van trobar el nom perfecte i el que segueixo tenint amb molt de gust: Maricel. És un nom preciós i molt assenyat perquè barreja el mar i el cel, amb un punt d’unió, l’horitzó.

Visc amb la meva mare en una petita casa de poble al Carrer de l’Espinac, al barri del Serrallo a Tarragona. El meu pare ve sovint, quan acaba una de les seves rutes, i ens porta peix fresc, si n’ha pescat recentment, petxines i estrelles de mar que diu que li recorden a nosaltres, precioses i úniques i d’altres petits tresors que troba als seus viatges. A les tardes d’hivern, quan no sortim a passejar pel port, la meva mare m’explica històries del mar i dels molls i jo l’escolto atentament perquè sempre són contes molt curiosos i entretinguts.

Una d’aquelles tardes de vent, pluja i molt de fred, érem les dues a casa. Jo estava molt trista perquè a vegades trobo molt a faltar el meu pare i sento que en determinades coses només m’entén ell. La Júlia volia animar-me i em va explicar un conte per desvelar la història del per què de l’escultura del cavallet de mar:

“Els cavalls de mar

Diuen que una vegada, un grup de mariners que viatjava en un gran vaixell mercant amb molta mercaderia va naufragar. Els mariners, embotits dins dels bots salvavides, estaven desolats i perduts sense saber el camí de tornada. De sobte, com si fos un miracle, van emergir del fons de l’aigua centenars de cavallets de mar que van portar els bots a terra ferma. Aquells homes, admirats pel fet, van explicar-ho a l’Associació de Pescadors de Tarragona, l’APT. Quan les xarxes socials van saber la notícia, hi van haver diverses interpretacions: que si tot era una farsa, que si era un fet sorprenent... Els submarinistes, per altra banda, van voler descobrir les restes del buc i aprofitar-ne el contingut que s’havia perdut en l’incident. Després de pensar-s’ho molt, l’alcalde va donar-los el permís per construir una estatua en honor a aquells petits invertebrats.Van construir un cavall marí, un submarinista i una àncora sobre una roca al Moll de Llevant.”

Que la mare em narri contes em fa sentir millor. Sobretot en aquells moments en què em sento sola. A vegades, vaig pel port amb bicicleta. M’he fixat que hi ha molts gats. Per explicar-me el per què d’aquest fet, la mare també té una història al voltant del Far de la Banya.

“L’amor pels gats

Des dels inicis del Segle XIV, amb l’expansió de la Pesta per Catalunya, els mariners sempre han tingut molta cura dels gats. La raó és la següent: els tripulants dels vaixells eren els més afectats per la malaltia ja que les rates, principals transmissores, s’allotjaven als rebosts i rosegaven tot el que podien. Des de la saliva de les rates, el bacteri “Yersinia Pestis” antigament conegut com “Pasteurella Pestis”, entrava al cos de les persones i provocava uns mals irremeiables. Els homes de mar, bloquejats amb el problema i fent-se idees errònies sobre el per què d’aquell càstig, van decidir atreure tots els gats del voltant perquè es mengessin les rates i, així d’alguna manera, disminuiria la plaga.

Com que en el passat van ajudar a empassar millor la Pesta, la gent els donava de menjar perquè pensava que portava sort. Per això, a l’actualitat, encara hi ha desenes de gats pel port tarragoní gràcies a què algunes persones continuen estimant aquests misteriosos éssers.”

Una tarda-nit en la que passejava a la vora del mar sense rumb, només rumiant i disfrutant de les aromes salines i el suau colpeig de les ones, vaig entreveure a la llum dels fanals una construcció d’un rellotge. Era d’alçada mitjana. Al principi només em vaig apropar per veure l’hora que era i saber si havia de tornar a casa o encara em podia quedar una mica més, però, quan ja estava al costat, vaig veure que al cantó dret del cub on hi havia el rellotge hi havia un mapa: un mosaic del mapa mundi. Era diferent de tots els altres perquè hi estaven dibuixades totes les rutes dels navegants d’aigua salada.

Així vaig poder saber, aproximadament, on es localitzava el meu pare perquè també hi posava el temps que trigava a arribar al destí cada tipus de vaixell. Aquella nit vaig dormir molt més tranquil·la i segura, com si el bressol de la Terra m’estigués acollint entre els seus braços, perquè cada vegada faltaven menys dies per l’arribada d’en Santiago, el mariner més valent de tots els temps.

(Imatges extretes de Google Maps.)