Memòries d'una presonera

Bon estiu! Com transcorren els vostres dies? Plens d'aventures o de calma infinita?

Avui comparteixo amb vosaltres aquest relat que ben aviat us recordarà a un conte popular però em venia de gust teclejar-lo a la meva manera. Espero que gaudiu del batec d'aquestes paraules, que són meves, encara que comparteixin l'essència de la història medieval.

Ens llegim!

Calíope


És trenc d’alba i estic asseguda a l’ampit de la finestra, emmarcada per grans barrots d’acer que ratllen el paisatge. S’escolten sonar les campanades llunyanes de l’església del poble, una, dues, tres, quatre, cinc, sis vegades. Llavors entra a l’habitació i tanca la porta tan ràpid que em costa veure el cargol d’escales que m’aïlla de la resta de la torre, la meva presó. Deixa la safata sobre la tauleta de nit amb força escàndol, fent que l’aigua del gerro vessi fora i mulli els llençols del llit desfet.  Li dono l’esquena i ella se m’apropa, posa la seva barbeta sobre els meus cabells i murmura roncament:

-Suposo que ja has vist la nova decoració dels finestrals. Li donen un toc més clàssic a la casa, no creus?- riu sarcàsticament i dóna una volta sobre els seus peus abans de dirigir-me una mirada gèlida que em feia tremolar quan era petita.- Espero, princesa meva, que la teva visita al bosc fos suficient perquè no em sembla necessari que hi tornis a anar. És molt perillós, saps? Vas tenir sort de trobar-me a mi abans de topar-te amb ningú.- (Sort? Jo diria desgràcia perquè llavors no m’hauries trobat i ja seria ben lluny d’aquí.)- No m’obliguis a allò que ja saps...- I amb un gest ràpid em talla un ble de cabell ros que cau sobre la catifa, amb un deix de llum daurada que s’encèn quan l’agafa i se’l fica a la butxaca.

Tanco els ulls i amago les mans darrere del vestit perquè no vegi com em tremolen de ràbia. Ahir vaig ser tan a prop de la llibertat... Tot per culpa de la meva falta de planificació. Si hagués pensat abans que el camí de la dreta era la drecera directa al que ella pren, ja no seria tancada entre aquestes quatre parets. Tot va ser tan fàcil, tan inesperat i tenia tan a la vora allò que sempre havia somiat que fins i tot semblava possible. Estúpida innocència.

-Sabia que no em decepcionaries.- diu, fent-me recordar que encara és aquí i obro els ulls per veure com la seva boca es tanca en un somriure fred que li arruga la pell dels llavis.

L’últim que escolto són les seves passes, el cop de porta i el doble gir de la clau.

Recorro per enèsima vegada els maons de la paret amb la punta del dit índex. El tacte aspre em recorda a la veu de la madrona, a l’advertència que va pronunciar ahir quan va tornar del mercat: “No tornis a escapar-te o acabaràs com el teu estimat pare, mor-ta.” Una llàgrima es deté a mig camí. No pot estar mort, no és mort, encara no. He de pensar la manera de trobar-lo abans no sigui massa tard. Camino seguint la vora de pedres al peu del mur de la torre i m’aturo quan em creuo amb el reflex de la meva figura al mirall que penja sobre el tocador de marbre blanc. Què puc fer jo per salvar-lo si no sé ni salvar-me a mi mateixa? Què haurà fet el meu pare, o millor què no haurà fet ell per la bruixa que em reté? I què tindré jo que sóc tan valuosa per a ella? Què tindran els meus cabells?

Noves històries

Hola de nou! I bon estiu a tots! Ja torno a ser aquí, aquesta vegada amb una reflexió sobre la nostra època actual, també anomenada "moment en que ja està tot inventat" segons molta gent. Em centraré en la literatura encara que aquest tema dóna per a molt més, potser fins i tot tornaré a escriure més endavant sobre aquest tema. Qui sap. I és que afecta bastant a aquells que estimem escriure donant a les paraules un significat diferent quan les unim.

Què opino sobre això? I vosaltres? Deixeu-ho als comentaris!

Ens llegim!

Calíope

Diuen que tot està inventat, ho sembla, i a vegades, ens ho arribem a creure, però... És així realment? Jo crec que no, que encara que costi, hi ha molt per imaginar, molt per crear, i que té un encant afegit. Alhora és més difícil, un repte que ens han deixat els avantpassats escriptors o conta-contes anònims de la història de la humanitat: creuar els límits, sobrepassar els tòpics, començar de zero, sense bases ni referències, com si mai ningú hagués fet cap història. És llavors, i només llavors, quan has fet de pensaments paraules diferents i mai pronunciades, paraules plasmades al paper que portaran a nous mons dissenyats als caps dels més aventurers, que crees una nova obra literària. És clar que aquest laboriós treball només el durà aquell intrèpid que no dóna tot per fet, que creu i assegura que no tot està escrit, que s’aixeca de la butaca i agafa quadern i llapis, surt al jardí i pensa, pensa i pensa fins lliscar una fina capa de carbó sobre el paper.

Es pot arribar molt més enllà, tant que no crec que s’acabin mai les històries, que la capacitat d’imaginar és tan infinita com l’univers mateix, no té un començament ni un final, sempre n’hem format part, i ell alhora forma part de nosaltres, de cada persona. Per això suposo que es diu que cadascú és un univers, que transformaria dient que cadascú és la seva pròpia història, sense limitacions, sense marges, semblant a les altres però única en la seva essència.

I si algun dia ens quedem sense noves propostes per llegir o escriure, llavors el que les diferenciarà serà la manera com estaran escrites, la prosa, les pauses, les descripcions, els diàlegs...  Allò si que serà difícil de fer. El nivell cada vegada és més difícil de superar, però val la pena intentar-ho. Jo estic disposada a acceptar el desafiament, i tu?

A la vora del mar

Bon dia! Tal com us vaig dir us porto la segona part, i última, de la història. Espero que us agradi.

Petons! Ens veiem en el pròxim post!

Calíope

El dia següent, dissabte, vaig rebre’l amb alegria. En despertar, vaig obrir els ulls i vaig inspirar plenament per omplir els pulmons d’oxigen. Aquell matí, per variar i després de fer un petó de bon dia a la mare, vaig sortir de casa a passejar i observar les gavines i els iots ancorats a la riba del mar Mediterrani.  Caminant i caminant, vaig trobar un iot decorat amb ànecs i gallines de fusta a la proa. Vaig pensar que el propietari seria un artista. Encuriosida, vaig acostar-me més per mirar per la finestra. Hi havia una noia d’uns vint anys llegint una novel·la. Duia ulleres i el cabell recollit en un monyo rebel, ja que el seu cabell arrissat volia descobrir món més enllà de les orelles. Els seus ulls eren blaus com el cel en un dia sense núvols ni boira, el nas arremangat i els llavis de color cirera. En un intent d’atansar-me, vaig ensopegar i vaig caure cap enrere provocant un sorollós terrabastall i donant-me un fort cop al clatell. La xiqueta va sortir i em va ajudar a aixecar-me. Semblava estrangera perquè quan parlava català tenia un accent molt particular. Em va estirar al llit del seu iot i em va aplicar fred, glaçons de gel dins d’una bosseta coberta amb un drap. En una temptativa, en va, de parlar amb mi em va dir:

-Et trobes millor? Vols prendre alguna cosa?

Estava tant avergonyida que no gosava mirar-la a la cara perquè la tenia roja com un tomàquet! En fi, es veu que no estic preparada per ser espia... Segons després d’aquesta confessió amb mi mateixa, vaig respondre-li amb un fil de veu:

-Sí, em trobo millor. I no vull res, gràcies.

M’anava a aixecar per tornar a casa i oblidar aquell dia que em semblava esplèndid quan  em va tallar el pas.

-No, encara has de reposar. Em dic Aliet i sóc holandesa. M’agrada viatjar i solc utilitzar aquesta ruta perquè m’encanta el Mar Mediterrani i l’ambient que s’hi respira. Aquest cop, però, no hi vinc per vacances, tinc un petit problema. Les cordes de les veles se m’han trencat i en necessito unes de noves. Que coneixes alguna botiga de productes de mariners o d’apassionats pel mar, com jo?

La veritat és que, després de recuperar-me de l’ensurt, vaig veure a Aliet amb uns altres ulls. Amb un somriure li vaig contestar que coneixia el lloc perfecte.

La meva mare estava molt contenta. No solia veure gent jove interessada pel món marí. Quan va haver comprat tot el que necessitava i algunes decoracions de les quals s’havia enamorat i volia afegir al capó de l’iot, la vaig convidar a casa a sopar. Era una noia realment fantàstica. Així va ser com va sorgir l’amistat entre Aliet i Maricel. Es veu que aquesta botiga uneix les persones!

Durant els dies que va passar al port, vaig aprendre molt sobre la cultura i la vida a Holanda. Em va ensenyar fotografies, vaig tastar menjars típics d’allí cuinats per ella, vam cantar cançons en holandès (tot i que jo només taral·lejava)...

Ara estava distreta d’aquells pensaments foscos que m’envoltaven; abans quan pensava en possibles desastres que li podien passar al pare: naufragis imminents, falta de combustible i, per tant, que el vaixell deixés de navegar i es quedés al mig del no-res sense cap via de comunicació per ser rescatat... Abans d’anar a dormir i després de despertar-me i de sortir del llit, mirava per la finestra i intentava trobar la fi d’aquella línia d’horitzó tant simple i enigmàtica. Sabia que tornaria aviat, com ho feia sempre.

Un vespre, jugant a les cartes amb l’Aliet i la Júlia al iot, vam sentir uns aletejos descontrolats de gavines. Vam sortir a fora i sí, teníem tota la raó. Aquelles aus tant marines s’anaven acumulant sobre les roques de la platja. Allò significava que havien estat atretes pel menjar, peix fresc portat pels pescadors. Va sonar una sirena que avisava que un vaixell arribava per ancorar-se. La silueta d’aquella embarcació m’era molt familiar... Pare! Era ell! Per fi havia tornat i sense les mans buides!

L’Aliet va tornar a Holanda, però em va prometre que quan em sentís sola o simplement volgués divertir-me amb una amiga tornaria al port. Em va donar el seu número de telèfon per si de cas i la seva adreça perquè pogués escriure-li cartes explicant-li el dia a dia i les notícies del Mediterrani. Ella, a canvi, m’enviaria receptes holandeses, cançons, poemes i fotografies dels molins, de les vaques, dels ciclistes i dels rius i llacs que donen un toc de blau transparent als extensos i verds prats.

Vaig aprofitar molt el temps que el pare va estar a casa abans d’emprendre una nova ruta. Les tardes més càlides, quan el sol era més sufocant, anàvem tots dos a la cafeteria del nostre carrer i preníem un bon gelat de maduixa, xocolata i llimona acabat de sortir del congelador. Feiem rutes per la costa de les platges de Tarragona amb bicicleta. Abans d’anar a dormir, sempre m’explicava acudits dels seus viatges per alta mar perquè sempre n’hi havia, tant aventurers, com còmics, com terrorífics, però sempre n’hi havia.

 És tant bo quan estem tots tres junts a casa!

A la vora del mar

Hola a tothom! Espero que us estigui anant molt bé l'any, les classes, el treball, les amistats, la família... Bé, la vida en general. Avui us porto una història marítima ambientada al port de Tarragona, amb imatges que em van inspirar tretes del Google Maps. Com que és d'una extensió més llarga que de costum, us deixo una meitat i d'aquí a uns dies publicaré l'altra.

Per cert, activament hi ha un concurs de narrativa al Port de Tarragona sobre el tema de la meva redacció en el qual encara podeu participar. La data límit és el 31 de març a les 24h. Aquí us deixo les bases, les condicions i tota la informació. 

III Premi Narrativa Curta Port de Tarragona

Ja sé que havia deixat el blog una mica abandonat però com que ja s'apropen les vacances de Pasqua tindré més temps per escriure, o això espero.

No us oblideu de  donar la vostra opinió als comentaris.

Ens veiem!

Calíope

M’agradaria explicar-te la meva història. No és fantàstica però per a mi és molt especial. El meu nom és Maricel i visc al costat del Port de Tarragona.

El meu pare, en Santiago, un valent mariner gallec de les aigües atlàntiques; i la meva mare, la Júlia, una dona catalana que es dedica a cosir xarxes de pesca trencades i a vendre-les a la seva botiga, es van conèixer al port de Tarragona. Va ser un amor a primera vista. Ell va trucar a la porta i quan va sentir aquella veu tan melòdica dient “Passi siusplau” ja va quedar meravellat al primer instant. Segons més tard, quan li va lliurar la seva xarxa perquè la reparés, les seves mans es van fregar suaument. Va ser només per uns instants, però van ser suficients perquè la càlida pell d’ambdós entrés en contacte d’una manera màgica. Després d’aquella trobada, van quedar cada tarda al port, on ella el portava a casa seva, sopaven peix fresc i reien fins a altes hores de la nit.

Dos anys després, vaig néixer jo. Van pensar molt de temps en el meu nom, volien que simbolitzés aquella unió que hi havia entre ells, la passió i la professió que els havia connectat. Passats dies, setmanes i mesos, van trobar el nom perfecte i el que segueixo tenint amb molt de gust: Maricel. És un nom preciós i molt assenyat perquè barreja el mar i el cel, amb un punt d’unió, l’horitzó.

Visc amb la meva mare en una petita casa de poble al Carrer de l’Espinac, al barri del Serrallo a Tarragona. El meu pare ve sovint, quan acaba una de les seves rutes, i ens porta peix fresc, si n’ha pescat recentment, petxines i estrelles de mar que diu que li recorden a nosaltres, precioses i úniques i d’altres petits tresors que troba als seus viatges. A les tardes d’hivern, quan no sortim a passejar pel port, la meva mare m’explica històries del mar i dels molls i jo l’escolto atentament perquè sempre són contes molt curiosos i entretinguts.

Una d’aquelles tardes de vent, pluja i molt de fred, érem les dues a casa. Jo estava molt trista perquè a vegades trobo molt a faltar el meu pare i sento que en determinades coses només m’entén ell. La Júlia volia animar-me i em va explicar un conte per desvelar la història del per què de l’escultura del cavallet de mar:

“Els cavalls de mar

Diuen que una vegada, un grup de mariners que viatjava en un gran vaixell mercant amb molta mercaderia va naufragar. Els mariners, embotits dins dels bots salvavides, estaven desolats i perduts sense saber el camí de tornada. De sobte, com si fos un miracle, van emergir del fons de l’aigua centenars de cavallets de mar que van portar els bots a terra ferma. Aquells homes, admirats pel fet, van explicar-ho a l’Associació de Pescadors de Tarragona, l’APT. Quan les xarxes socials van saber la notícia, hi van haver diverses interpretacions: que si tot era una farsa, que si era un fet sorprenent... Els submarinistes, per altra banda, van voler descobrir les restes del buc i aprofitar-ne el contingut que s’havia perdut en l’incident. Després de pensar-s’ho molt, l’alcalde va donar-los el permís per construir una estatua en honor a aquells petits invertebrats.Van construir un cavall marí, un submarinista i una àncora sobre una roca al Moll de Llevant.”

Que la mare em narri contes em fa sentir millor. Sobretot en aquells moments en què em sento sola. A vegades, vaig pel port amb bicicleta. M’he fixat que hi ha molts gats. Per explicar-me el per què d’aquest fet, la mare també té una història al voltant del Far de la Banya.

“L’amor pels gats

Des dels inicis del Segle XIV, amb l’expansió de la Pesta per Catalunya, els mariners sempre han tingut molta cura dels gats. La raó és la següent: els tripulants dels vaixells eren els més afectats per la malaltia ja que les rates, principals transmissores, s’allotjaven als rebosts i rosegaven tot el que podien. Des de la saliva de les rates, el bacteri “Yersinia Pestis” antigament conegut com “Pasteurella Pestis”, entrava al cos de les persones i provocava uns mals irremeiables. Els homes de mar, bloquejats amb el problema i fent-se idees errònies sobre el per què d’aquell càstig, van decidir atreure tots els gats del voltant perquè es mengessin les rates i, així d’alguna manera, disminuiria la plaga.

Com que en el passat van ajudar a empassar millor la Pesta, la gent els donava de menjar perquè pensava que portava sort. Per això, a l’actualitat, encara hi ha desenes de gats pel port tarragoní gràcies a què algunes persones continuen estimant aquests misteriosos éssers.”

Una tarda-nit en la que passejava a la vora del mar sense rumb, només rumiant i disfrutant de les aromes salines i el suau colpeig de les ones, vaig entreveure a la llum dels fanals una construcció d’un rellotge. Era d’alçada mitjana. Al principi només em vaig apropar per veure l’hora que era i saber si havia de tornar a casa o encara em podia quedar una mica més, però, quan ja estava al costat, vaig veure que al cantó dret del cub on hi havia el rellotge hi havia un mapa: un mosaic del mapa mundi. Era diferent de tots els altres perquè hi estaven dibuixades totes les rutes dels navegants d’aigua salada.

Així vaig poder saber, aproximadament, on es localitzava el meu pare perquè també hi posava el temps que trigava a arribar al destí cada tipus de vaixell. Aquella nit vaig dormir molt més tranquil·la i segura, com si el bressol de la Terra m’estigués acollint entre els seus braços, perquè cada vegada faltaven menys dies per l’arribada d’en Santiago, el mariner més valent de tots els temps.

(Imatges extretes de Google Maps.)