dimecres, 23 de març de 2016

A la vora del mar

Bon dia! Tal com us vaig dir us porto la segona part, i última, de la història. Espero que us agradi.

Petons! Ens veiem en el pròxim post!

Calíope


El dia següent, dissabte, vaig rebre’l amb alegria. En despertar, vaig obrir els ulls i vaig inspirar plenament per omplir els pulmons d’oxigen. Aquell matí, per variar i després de fer un petó de bon dia a la mare, vaig sortir de casa a passejar i observar les gavines i els iots ancorats a la riba del mar Mediterrani.  Caminant i caminant, vaig trobar un iot decorat amb ànecs i gallines de fusta a la proa. Vaig pensar que el propietari seria un artista. Encuriosida, vaig acostar-me més per mirar per la finestra. Hi havia una noia d’uns vint anys llegint una novel·la. Duia ulleres i el cabell recollit en un monyo rebel, ja que el seu cabell arrissat volia descobrir món més enllà de les orelles. Els seus ulls eren blaus com el cel en un dia sense núvols ni boira, el nas arremangat i els llavis de color cirera. En un intent d’atansar-me, vaig ensopegar i vaig caure cap enrere provocant un sorollós terrabastall i donant-me un fort cop al clatell. La xiqueta va sortir i em va ajudar a aixecar-me. Semblava estrangera perquè quan parlava català tenia un accent molt particular. Em va estirar al llit del seu iot i em va aplicar fred, glaçons de gel dins d’una bosseta coberta amb un drap. En una temptativa, en va, de parlar amb mi em va dir:

-Et trobes millor? Vols prendre alguna cosa?

Estava tant avergonyida que no gosava mirar-la a la cara perquè la tenia roja com un tomàquet! En fi, es veu que no estic preparada per ser espia... Segons després d’aquesta confessió amb mi mateixa, vaig respondre-li amb un fil de veu:

-Sí, em trobo millor. I no vull res, gràcies.

M’anava a aixecar per tornar a casa i oblidar aquell dia que em semblava esplèndid quan  em va tallar el pas.

-No, encara has de reposar. Em dic Aliet i sóc holandesa. M’agrada viatjar i solc utilitzar aquesta ruta perquè m’encanta el Mar Mediterrani i l’ambient que s’hi respira. Aquest cop, però, no hi vinc per vacances, tinc un petit problema. Les cordes de les veles se m’han trencat i en necessito unes de noves. Que coneixes alguna botiga de productes de mariners o d’apassionats pel mar, com jo?

La veritat és que, després de recuperar-me de l’ensurt, vaig veure a Aliet amb uns altres ulls. Amb un somriure li vaig contestar que coneixia el lloc perfecte.

La meva mare estava molt contenta. No solia veure gent jove interessada pel món marí. Quan va haver comprat tot el que necessitava i algunes decoracions de les quals s’havia enamorat i volia afegir al capó de l’iot, la vaig convidar a casa a sopar. Era una noia realment fantàstica. Així va ser com va sorgir l’amistat entre Aliet i Maricel. Es veu que aquesta botiga uneix les persones!

Durant els dies que va passar al port, vaig aprendre molt sobre la cultura i la vida a Holanda. Em va ensenyar fotografies, vaig tastar menjars típics d’allí cuinats per ella, vam cantar cançons en holandès (tot i que jo només taral·lejava)...

Ara estava distreta d’aquells pensaments foscos que m’envoltaven; abans quan pensava en possibles desastres que li podien passar al pare: naufragis imminents, falta de combustible i, per tant, que el vaixell deixés de navegar i es quedés al mig del no-res sense cap via de comunicació per ser rescatat... Abans d’anar a dormir i després de despertar-me i de sortir del llit, mirava per la finestra i intentava trobar la fi d’aquella línia d’horitzó tant simple i enigmàtica. Sabia que tornaria aviat, com ho feia sempre.

Un vespre, jugant a les cartes amb l’Aliet i la Júlia al iot, vam sentir uns aletejos descontrolats de gavines. Vam sortir a fora i sí, teníem tota la raó. Aquelles aus tant marines s’anaven acumulant sobre les roques de la platja. Allò significava que havien estat atretes pel menjar, peix fresc portat pels pescadors. Va sonar una sirena que avisava que un vaixell arribava per ancorar-se. La silueta d’aquella embarcació m’era molt familiar... Pare! Era ell! Per fi havia tornat i sense les mans buides!

L’Aliet va tornar a Holanda, però em va prometre que quan em sentís sola o simplement volgués divertir-me amb una amiga tornaria al port. Em va donar el seu número de telèfon per si de cas i la seva adreça perquè pogués escriure-li cartes explicant-li el dia a dia i les notícies del Mediterrani. Ella, a canvi, m’enviaria receptes holandeses, cançons, poemes i fotografies dels molins, de les vaques, dels ciclistes i dels rius i llacs que donen un toc de blau transparent als extensos i verds prats.

Vaig aprofitar molt el temps que el pare va estar a casa abans d’emprendre una nova ruta. Les tardes més càlides, quan el sol era més sufocant, anàvem tots dos a la cafeteria del nostre carrer i preníem un bon gelat de maduixa, xocolata i llimona acabat de sortir del congelador. Feiem rutes per la costa de les platges de Tarragona amb bicicleta. Abans d’anar a dormir, sempre m’explicava acudits dels seus viatges per alta mar perquè sempre n’hi havia, tant aventurers, com còmics, com terrorífics, però sempre n’hi havia.


 És tant bo quan estem tots tres junts a casa!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada