Tempo

Hola papallones de paper!

I benvingudes al regne màgic de les lletres, al Batec de les paraules!

Després d'uns mesos més d'absència, aquí sota he deixat un petit relat en portuguès. Pot semblar bonic però depriment, a lo millor sentiu que us anima a lluitar-hi o a unir-se a la majoria, potser us deixa indiferents... No ho sé,  però això ho vull descobrir als comentaris! I, si no voleu escriure, podeu clicar en una de les opcions de sota de l'entrada.

Crec que al menys ens fa reflexionar, i és el que vaig fer jo precisament en escriure-ho, és com una reflexió amb llenguatge literari. Com una ceba vestida amb una capa més engalanada que la resta, més rogenca que no pas la resta, transparents i insípides.

Petons de nèctar i fins una altra!

Calíope

As luzes da cidade iam apagando se ao tempo que a lua ia deixando-se ver no céu. As nuvens começavam a desfazer-se em algodão fino e em pó caiam sobre as casas, manchando-as. E eles seguiam virados para a janela. Um em cada ponta da urbanização, se conheciam ainda que não tivessem falado. Sabiam que alguém mais passava horas com o nariz colado ao vidro e a vista fixa no horizonte. Sabiam ou queriam crer que não eram os únicos a sonhar. Que não eram os únicos com sonhos por cumprir e esperança por conseguir-lhos. Queriam acreditar que havia gente a lutar pelos seus princípios e que não se dava por vencida. Queriam pensar que não tudo estava perdido.

E olhavam para os pássaros, sombras fugazes que fugiam à procura de refúgio. E olhavam para as ramas das árvores, balançadas pelo vento, bravio, indomável, lutador. E olhavam para aqueles pontos no chão, aqueles seres com tanta pressa dos que se sentiam tão distanciados, que se mexiam dum lado para o outro como se o tempo estivesse a instar-lhes a isso.

-Corram! Mas não pensem que avançaram ao relógio, que não vai depressa mas sempre está lá antes que o resto.

Suspiravam, entristecidos, porque sentiam pena daqueles que não pareciam apreciar a beleza da vida e faziam dela um eterno stresse.

-Somos como eles? Somos, em efeito, fantasmas efémeros que só pensam naquilo instantâneo e material? Somos nesse caso bestas marginais e egocentristas? Sendo assim, seria melhor começar de novo e, desta vez, fazer-lho bem.- pensaram, fechando dum golpe as portas da fenestra.

Luchar por la justicia

Hola papallones de paper! 

I benvingudes al regne màgic de les lletres, al Batec de les paraules!

Avui, després d'una estranya absència estiuenca, tornem a la pantalla amb una carta. Sí, una carta molt especial que vaig escriure a una dona molt especial, si em permeteu la repetició. Una dona jove que va creuar una barrera que encara hi havia a finals del segle XIX a bona part del món, a Espanya en aquest cas. Una barrera que impedia les dones estudiar a la Universitat i, les poques que ho feien, no poder adquirir el títol de carrera. Ella va estudiar Medicina presencialment, i va ser la primera en trepitjar una aula amb tot de nois sorpresos, i va lluitar per aconseguir el que volia i per defensar els seus drets i els de tota noia, que haurien de ser iguals als dels nois.

És una heroïna vila-secana, doncs va néixer a aquesta població prop de Tarragona, que va marcar un abans i un després en moltes vides de joves estudiants. Paro de teclejar i anem a la carta, que vaig presentar al Concurs Carta a un militar (el nom no és gaire fidel a les seves bases, que podeu consultar aquí si voleu participar l'any vinent: http://www.cartaaunmilitar.es/).

Petons de nèctar!

Calíope

Querida María Elena Maseras,

Le envío esta carta para agradecerle su lucha en nombre de las mujeres, eternamente agradecidas. Puede parecerle una broma de mal gusto o una fantasía lo que estoy a punto de explicarle pero le aseguro que es totalmente cierto. Desde donde le escribo, gran parte de las mujeres son libres de acceder a los mismos estudios y trabajos que los hombres. ¡Es cierto!

Con ello le pido que se anime. Sé que parece difícil, casi imposible, y que esos órganos burocráticos plagados de hombres sin entendimiento la están echando para atrás. No les haga caso, por favor. Es usted fuerte, lista y ha llegado hasta aquí para avanzar y no retroceder. Crea en sí misma porque, si le sirve de consuelo, nosotras creemos en usted. Es un gran ejemplo de fortaleza, de aguante, de querer aprender por mucho que le tiren piedras para debilitarla, de querer defender aquello que es justo y reprochar lo injusto al mismo tiempo. Porque ya ha dado una vuelta de tuerca a la sociedad, que se está cuestionando sus reglas y buscando el sentido de esa desigualdad machista, que se marchita, todo a su tiempo. ¿O no la aplaudieron cuando entró en su primera clase en la Universidad? ¿Lo recuerda? Fue en 1872 y de eso han pasado ya algunos años pero aun así el sentimiento de la gente no ha cambiado, a pesar de que la ley sea la misma.

No tire la toalla. Verá que, si continúa luchando, todo aquel que tenga un mínimo de sentido común se unirá a usted, se dará cuenta de que es posible construir un mundo mejor, donde todos seamos iguales y no haya diferencias. ¡Sobre todo aquellas que no tienen el más mínimo sentido! ¿Dónde está la lógica de separar por el género, algo tan superficial e intranscendente? ¿Es que eso afectará en la capacidad de retención de conocimientos? ¿Seremos las mujeres seres no capacitados para la inteligencia humana que deben ser excluidas de las actividades intelectuales y dedicarse únicamente a las labores de casa para premiar a los hombres, que llegan exhaustos? No tiene el menor sentido pero, tristemente, de donde vengo, sigue habiendo desigualdad en algunas tierras. Hay mucho por arreglar y por lo que levantarse en nombre de la justicia, y gracias a su pequeño gesto, se ha conseguido un cambio, a partir de ese brote de esperanza, que crece y se hace fuerte.

Por eso, gracias por ser valiente y habilidosa y demostrar una verdad tan pura y cierta que no pueden negar: se equivocan en clasificar y separar a las personas.

Nunca se rinda por muchos obstáculos que dificulten el camino.

Con un gran abrazo, me despido, y en nombre de todas y todos,

GRACIAS

Just a dream

Hola papallones de paper! 

I benvingudes al regne màgic de les lletres, al Batec de les paraules!

(A partir d'ara aquesta serà la meva salutació, us agrada?)

Avui us porto un poema (Sí! Per primer cop!) en anglès que parla sobre els somnis i l'esperança d'un món millor. Espero que us agradi, em va costar molt que tot tingués una mètrica amb sentit, però m'agrada el resultat, pes les variacions que vaig haver de fer. No és gens fàcil escriure en vers!

Petons de nèctar de la vostra

Calíope

Now, just now,

You are with me,

We fly by

The almond tree.

In my dream

Peace is aware

Time’s out and

Love’s everywhere.

In my dream

We all have wands

To make our

Wishes become.

In my dream

We close our eyes

To forget

For the last time.

I’ve a dream

So perfect that

All I ask’s

Not to wake up.

L'enigma dels somnis

Hola a tothom! El conte d'avui és un intent (no sé si aconseguit) de misteri amb un toc de papallona... Ja  ho veureu, no dic res més!

Ens llegim!

Calíope

Al meu poble sempre ens desplaçàvem en bicicleta perquè el vent ens impulsava creant una velocitat extraordinària que ens proporcionava la sensació de volar. Una tarda, després de l’escola, vaig decidir canviar la ruta de tornada a casa i anar per un camí que donava al bosc i que era menys transitat. La frescor de l’ambient i les precioses melodies que componien els ocells em fascinava i em feia estar als núvols.

Vaig passejar una estona entre la vegetació perquè endinsar-se al bosc és com omplir-se de màgia amb una inspiració. Sense adonar-me’n, ja havia pujat a la copa d’un faig per aprofitar les vistes del vespre i, quan estava disposada a baixar, vaig vislumbrar una casa abandonada en ruïnes. Ningú no m’havia parlat d’aquell lloc, semblava com si tot el que l’envoltava estigués pres de la foscor i de la soledat.

Em vaig dirigir a l’edifici mig enderrocat amb curiositat. Quan hi vaig arribar, va començar a ploure, ara el cel ja estava completament negre i hauria d’inventar-me una bona excusa pel meu retard en arribar a casa. Ja no podria tornar sense quedar tota xopa i agafar un bon refredat, així que vaig explorar la casa amb la llanterna que sempre duia a la bicicleta, perquè sentia que havia estat atreta a aquell indret desconegut amb alguna raó. El segon pis, on semblava que en el seu moment havien estat els dormitoris, estava il·luminat per una extranya claror. Immediatament, vaig mirar cap al sostre pensant que seria la llum de la lluna per no la veia en lloc ja que havia deixat de ploure però al cel hi havia una espessa capa de boira que l’ocultava.

En un racó, mig enfonsada sota vells llençols, hi havia una capsa de música de color blau cel tancada amb clau. La vaig observar uns instants, palpejant-la per trobar el punt des del qual l’objecte produïa llum però semblava que venia del seu interior. A la base hi havia un tros de paper embolicat i enganxat amb resina on hi posava: 1730 AVE. No ho vaig entendre de seguida però sí suficientment ràpid com per, al dia següent, ser a l’estació de trens a les 17:30 hores exactes. Havia deduït el que hi posava però no sabia el dia en què hi havia d’anar. A més, per què pensava que tot allò era un misteri fet per a mi? I per què creia que el resoldria?

Quan ja em rendia i agafava la bicicleta per retirar-me, un gos va córrer esperitat cap a mi. Era gran i fort i vaig sentir tanta por i impotència que em vaig paralitzar. Quan el ca es va apropar, em va llepar les cames i jo, a una certa distància, li vaig acaronar el pèl. Tenia un collar roig com la sang que dringava, el vaig palpar i a les mans em va caure una petita clau oxidada. El gos va bordar d’alegria i jo li vaig donar un petó en mostra d’agraïment.

Ja a casa i sense donar explicacions a la mare, que últimament estava molt desconcertada amb les meves tornades a casa tant esperitades aquells dies, em vaig dirigir a la meva habitació. La clau encaixava a l’ull del pany! La caixa es va obrir i vaig contemplar com del seu interior sortien volant un munt de papallones de seda que ballaven al ritme d’una música dolça i suau com l’aleteig d’aquells glamurosos insectes. En aquell instant tant meravellós, on la meva habitació semblava la flor amb més nèctar de totes, vaig llegir unes paraules gravades en fil daurat: La màgia dels somnis. Aquella nit vaig entendre el perquè.

Així fins al dia d’avui, que continuo presenciant un ball amb una melodia diferent cada nit i somniant amb un món tant perfecte com el de la meva capsa de música. Desconec si va ser casualitat o no, però sí que sé que segueixo anant en bicicleta perquè no vull oblidar mai com és volar.

El vent, tu i jo

Hola de nou!
Avui us porto un petit relat que se'm va ocórrer fa temps. És breu, però m'agrada i m'encantaria saber la vostra opinió. 

Ens llegim,

Calíope

P.D. Petons de papallona per a tots! I un bon cap de setmana!

M’agrada veure-la partir. Per això, sempre acudeixo, encara que ella no ho sàpiga. Encara així, sempre em sembla que ho fa diferent. El ritual és sempre el mateix: arriba, s’arregla les plomes amb les puntes dels dits, fa uns passos i es queda al principi de l’abisme, de cara al cel, a punt per fer el salt. Llavors, amb elegància, eleva el cap i salta, però no cau, si no que dansa amb el vent,  s’inclina amb les seves bufades ferotges i obre les ales. Sempre és el mateix, potser això és el que dirien molts, cansats de veure-la partir i se n’anirien. Potser sí… Però potser no. Potser l’inclinació del salt no és la mateixa, potser avui no es pentinarà la ploma fosca que tan li costa d'allisar, potser decantarà el cap perquè la pugui veure de front, potser em veurà. Això mai ho sabran aquells que van marxar.

Avui tot serà diferent. Avui jo volaré, amb ella. Ballarem plegats i el vent no caldrà que ens guiï. El sol brillarà més alt que mai i cantarem melodiosament perquè a les millors històries, a les  més alegres i boniques, hi digui: “En un dia meravellós, quan el Sol brillava i els ocells cantaven...”

Fantasías

Sí, ho sé, ja era hora. I no, no he desaparegut ni he oblidat com s'escriu o com s'engega l'ordinador, si aquesta era l'altra pregunta que us rondava pel cap. No tinc excuses, per tant, què us sembla si us parlo del que us he portat avui?

Fa cosa d'un mes vaig participar en un petit concurs en castellà (com l'any passat, la redacció del qual també és al blog). Ens van donar una sèrie de paraules: amanecer, celeste, diáfano, boca, resplandecer i enigma (són marcades en blau) que havíem d'incloure a la narració,  aquest era l'únic requisit. Ah, també hi havia el petit detall d'haver d'imaginar-lo i escriure'l en una hora, com si fos un examen! Realment és un repte que mereix la pena de provar-lo, què hi perdem en participar en coses noves?

Per això us animo a que ho feu, que agafeu les paraules abans de llegir la història que jo vaig fer amb elles, per evitar que influeixi en la vostra, i escriure-la. Si ho feu, publiqueu-la en un comentari! M'encantaria llegir-la! Sabeu que el llenguatge de les papallones, com tots els altres, no té sentit si només es parla amb un mateix.

Bé, paro de xerrar, que per una vegada que faig una entrada després de segles d'absència sembla que els meus dits no puguin parar de teclejar. A veure si aconsegueixo aturar-los, sinó, serà més llarga la introducció que el conte!

Ens veiem

Calíope

Érase una vez un lugar donde las únicas maravillas estaban en los cuentos infantiles y donde sus habitantes se olvidaban de ellas al crecer, volviéndose recuerdos, sombras de un pasado turbulento.

Aquellos que allí vivían no creían en la existencia de nada más allá de sus narices y si salían a la calle, caminaban a paso acelerado para no encontrarse con nada ni nadie que los desconcentrase. Intentaban evitar cualquier cosa fuera de lo habitual. E intentaban evitarse entre ellos: nadie se fijaba en su alrededor, nadie se paraba a saludar al amigo que hacía tanto que no veían o a los vecinos de en frente, simplemente iban y venían en una danza taciturna y abrumadora que los envolvía en un halo somnífero que los embadurnaba de ceguera. Tanto se convencían de que en aquellas tierras no sucedía nada de interesante que los mismos obviados de los cuentos podían aprovechar aquel desvío para evitar percances en su largo camino.

 Tanto era así, que daban explicaciones a todo sin darle importancia: si volaban hadas sobre sus cabezas, veían semillas de plátano que caían mecidas por el viento para posarse en la tierra, es la dispersión de las plantas, decían; si los elfos reían a carcajadas en los jardines, pensaban que el riego se había estropeado; si los pájaros cantaban, ni siquiera escuchaban la melodía, se limitaban a pasar de largo…

Un amanecer, llegó desde muy lejos un pequeño ratón celeste, claro que en esto no se fijaron los transeúntes, escabulléndose por las calles con asombrosa elegancia pero con un andar ajetreado. Parecía tener prisa en llegar a su destino ya que en su boca resplandecía un pequeño objeto diáfano que era demasiado pesado para su cuerpo menudo. Llegado un momento, se detuvo en un cruce y olisqueó el aire moviendo su nariz con largos bigotes para encontrar la madriguera por la que se introdujo sin vacilar. Nadie supo su propósito, si es que tenía alguno que no fuese llegar a casa con su preciado tesoro, robado de una dama despistada que se hubiese detenido a reposar en un banco con el bolso abierto lejos de su regazo; y nadie se preocupó en saberlo. Los lugareños no estaban interesados en pequeños hechos sin importancia.

Fue así que acabaron por irse muchos de aquellos “pequeños hechos” ya que allí no había nada más para ver o descubrir. Algunos restaron, quizás temerosos de lo que encontrarían, quizá partidarios de la tranquilidad que conocían. Aquello también sería siempre un enigma para ellos, que se negaron a creer y prefirieron no ver.