dimarts, 21 d’abril de 2015

Un malson de tardor

El 31 d’octubre del 1813 va ser una nit de tardor molt fosca. A la casa dels Ween va passar un fet horrible, espantós i misteriós.
Estava tota la família al menjador de l'apartament.
L'àvia Ween estava asseguda, teixent una gran capa vermella.
Els bessons jugaven amb el tren elèctric que els hi havien regalat pel seu aniversari.
La tranquila i prudent Emily llegia una novel·la d’aventures i els pares miraven les notícies a la televisió.
Jo els espiava des de la finestra. Feia fred i tenia esperances de que si em veien, em deixarien entrar.

De sobte, l’àvia es va aixecar, va cridar amb totes les seves forces una frase intel·ligible i, pocs segons després va desaparèixer sense deixar rastre.
Els bessons es miraven entre ells sense entendre res, només estaven espantats davant d’aquell fet.
El silenci penetrava la sala i va ser llavors que, empassant-se la saliva, l’Emily va parlar:
-Què ha dit? On està?-va començar a perdre la paciència, cosa que mai li passava- Què ha passat?
Tothom començava a estar histèric.
El pare, John Ween, va buscar per tota la casa però no va trobar rastre de l’àvia.
Va trucar a la policia però la conversa no va ser gens profitosa:
-Hola, sóc en John Ween. Ja sé que és tard però tinc un greu problema. Estavem tranquilament a casa i, de sobte, la meva mare, que ja te una edad, s’ha aixecat, ha cridat i ha desaparegut. L’hem buscat per tota la casa però no la trobem. Ens podria ajudar sisplau?
-Hola. La seva mare té algun problema mental?
-No, senyor. Vam anar al metge la setmana passada i es trobava en perfecte estat.
-Segur?
-Sí. Potser és interessant que sàpiga que la meva mare abans de desaparèixer va pronunciar una mena de crit.
-Semblava enfadada? L’ha dita a vosaltres?
-No ho sabem, semblava un altre idioma però sí que estava enfadada.
-Aquest és un problema familiar. No hi puc fer res. Investigueu la vostra família, potser us vol donar una lliçó.
-Em sembla que no ho entèn.
-M’en vaig a dormir. Si vol tornar a escoltar el mateix discurs que li he dit, pot parlar amb el meu ajudant perquè em toca canvi de turn.
-Segur que no hi pot fer res? Es tracta d’una desaparició! No és res familiar! Qui sap el que li deu haver passat!
Es va fer un silenci, després va parlar pel telèfon una veu molt més greu i severa:
-Escolti, a  mi no em parli així eh?
-Perdoni, on és l’altre policia?
-Se n’ha anat.
-Bé, doncs adeú.-va dir el senyor Ween molt enfadat.

Al dia següent, la mare va buscar en les poques fotografies que tenien de la família. En una va descobrir una nena petita que es mirava molt contenta a la seva mare, que duia una capa vermella. Tal com la que havia fet l’àvia!
Ho va comentar amb la familia.
Van inventar-se un munt de possibilitats, la més aproximada va ser aquesta: La mare de l’àvia(la besàvia) li va prometre que li donaria la capa quan sigués més gran. Com que es va morir sense complir-ho, l’àvia es va posar un repte de fer-ne una exactament igual. La va acabar i va cridar a la seva mare la venjança cumplida.
-Ja tenia 80 anys, li havia arribat l’hora.-va dir la senyora Ween donant per resolt el misteri.
-Però això no pot acabar així,-va murmurar l’Emily- una persona no pot proposar-se un repte i morir al complir-lo.
-Tens raó.
Els bessons, mentrestant, miraven una taca que s’havia format al terra.
L’Emily s’hi va apropar fent posat de detectiu, i va exclamar:
-Això sembla sang! És fosca i molt espesa.-i dirigint-se als bessons- Jack, Fiona on aneu?
Ells corrien cap a l’habitació de l’àvia. Sobre el llit hi havia una carta, també tacada de sang, on hi deia:
“Ja puc descansar en pau. Per fi l’he acabada. Ens veiem a l’altre món.”
En Jack i la Fiona estaven ensenyant la carta als pares.
Al costat de l’escrit hi havia una navalla plena de sang.
L’Emily va empassar-se la saliva, va mirar per la finestra i em va veure. Em mirava amb uns ulls llagrimosos. Li vaig fer uns piuleigs i m’en vaig anar. Necessitava estar sola.
L’últim que vaig veure d’aquella família van ser els seus plors desconsolats. Llàgrimes que queien dels seus tristos rostres.

Em pregunto on estava el cos de l’àvia. Bé, està clar que va morir però no pot desaparèixer. El cos s’ha de podrir, desfer, etc.
Estaria amagat dins l’armari? Sota el llit? A la teulada?

Cada 31 d’octubre volo fins aquell apartament, 3er 1a.
La finestra sempre es oberta. La taca encara hi és però, en canvi, no hi ha ningú. Hi ha taques que no recordo.
Sorolls estranys. A vegades escolto plors.
Avui, una veu m’ha susurrat a cau d’orella:
-El pròxim seràs tu.
He tingut esgarrifances, al niu fa temps que no dormo.
Per aixó,  ho he escrit tot en aquest mini diari. Qui el llegeixi i l’acabi es pot sentir valent. Però la major valentia és veure-ho tot en directe, amb el fred d’una nit de tardor, sent la següent víctima.


31 d’octubre de 1833




1 comentari: