Una família de conills
vivia molt feliç en un extens prat on l’aigua era abundant i l’aliment fresc i
tendre gràcies al terra fèrtil. Dins del cau, la mare dels conillets els
explicava que mai havien d’apropar-se als escarbats rinoceronts. Deia que
passaven el dia entre la brossa i que no eren gens fiables.
Passava per allí un grup
d’escarbats que, en sentir com parlaven d’ells tan malament i no els agraïen la
seva feina diària, van jurar no tornar a aquelles terres mai més.
Amb el pas del temps, la
brutícia es va acumular perquè els principals descomponedors de matèria
orgànica no hi eren ja que s’havien burlat del treball que feien. Tots els
animals culpaven a la família, sobretot a la mare, per no haver sigut discreta
en les lliçons de vida que donava als seus fillets.
Els animals necessitaven
que les plantes creixessin per poder alimentar-se, per això van rogar als
escarbats que tornessin però ells s’hi van negar. Ells sabien que no era només
aquella família que pensava així.
Aquesta és una moralitat
de la vida que tots hauriem d’evitar, sentir-nos superiors als altres i no
reconéixer les virtuts i l’esforç que fan. Tots som iguals i ens hem de
respectar perquè tenim els mateixos drets i deures que tothom.
Quan ens adonem que hem tractat
malament algú, potser ja és massa tard i no ens perdonarà perquè els mals
records queden per sempre gravats a la ment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa aquí els teus pensaments!