Un veí insuportable

Vaig arribar al meu barri quan ja fosquejava, la feina se’ns havia acumulat a l’oficina. De reüll, vaig tornar a veure l’ombra que em seguia des de feia un tram de camí. Era la silueta d’un home que portava una maleta a la mà esquerra, vestia una gavardina i duia un bolet, és a dir, un barret de copa rodona i bombada.

Vaig alleugerar el pas fins arribar al meu portal, on vaig entretenir-me obrint la bústia. La llum de l’ascensor parpellejava i quan vaig arribar a la meva planta, la màquina va fer un bot. La pròxima vegada pujaria per les escales.

Aquella nit, vaig tenir un malson. Estava jo, tancat dins de l’ascensor amb un munt d’ombres allargades que em volien portar a la planta subterrània, al seu món infernal. Al matí següent, vaig pujar la persiana per saludar el nou dia i oblidar l’obscuritat de la nit però, per sorpresa meva, estava plovent. La pluja era suau i tan silenciosa que cap ésser gosava interrompre aquella dolça parsimònia d’un prodigi de la primavera, el floreixement de les plantes. En abaixar el cap, vaig poder contemplar un home que ballava, si es pot dir així a la dança tan singular que oferia als meus pobres ulls, i cantava “Singing in the rain” de Gene Kelly, al terrat del primer pis. Aquell pis mai havia estat habitat, almenys en els trenta anys anteriors. Vestia d’una manera estrafolària, amb una mitja de cada color i una granota texana desgastada. El més sorprenent era que estenia la roba. Després d’uns segons de perplexitat davant de tal estupidesa, vaig entrellucar a través de la boira una gavardina negra penjada sobre una corda amb dues pinces de colors. Era ell. Ell era l’ombra que em seguia. La por em va recórrer de cap a peus. Com una persona podia amagar amb tanta polaritat el seu veritable interior? Vaig tancar la finestra perquè el fred matinal em gelava els ossos.

Una tarda me’l vaig trobar a les escales però ell no em va veure. Vaig decidir seguir-lo. Caminava d’una manera molt estranya, com si el terra fos foc i ell intentés no cremar-se. Em vaig fixar que no trepitjava cap línia de rajola. Potser era supersticiós. Estaven fent obres a la plaça i va girar cua en veure una escala que li barrava el pas. Ens vam trobar cara a cara. Tindria uns seixanta anys. Els seus ulls eren blau marí i una cicatriu li tallava la meitat de la galta dreta. Semblava haver viscut un munt de peripècies i tenir molta experiència. Notava la seva respiració entretallada al meu front. Em va somriure i em va oferir de prendre alguna cosa en un cafè. La curiositat era més forta que jo i no vaig poder negar l’oferta. Eren les set de la tarda i ja vesprejava quan hi vam arribar. Vaig escollir jo el lloc perquè feia molt de temps que hi volia anar però no em veia amb coratge d’anar-hi sol. Era la Cafeteria Newton. Hi solia anar amb la meva germana, quan érem petits, per esmorzar suc de taronja amb croissant o ensaïmada. Ens vam asseure en una taula on arribava l’encaramel·lada flaire de pastisseria. Quins records...

-Què volen prendre?-va dir un somrient cambrer d’ulls vius, despertant-me de la meva melanconia.

-Un suc de taronja natural, siusplau.-vaig dir-li.

El noi va apuntar-ho al seu bloc de notes amb un aire professional.

-I vostè?-vaig observar que el meu nou veí, assegut davant meu mirava l’eslògan del bar.

-És un gat sortint d’una poma, sí.-el cambrer semblava preparat per un discurs habitual.-Newton va adonar-se de que tots els objectes tenen gravetat, o sigui que tot el que puja baixa, quan assegut sota una pomera, li va caure una poma al cap. A més, tenia una gata que cuidava com si fos la seva filla i d’aquí ve el símbol del local. El nostre lema.

-Ah.-va balbucejar entre un carraspeig el veí.-Un cafè amb llet, gràcies.

Aquell curt berenar em va resoldre tots els meus dubtes. L’home, que es deia Vincent i era francès, havia vingut aquí a passar l’última etapa de la seva vida. Li apassionava Catalunya i el mar Mediterrani i volia conservar el seu últim record aquí. No venia sol, li acompanyava el seu lloro, que ja havia après un extens vocabulari bilingüe.

Quan va haver-se acabat el cafè, va recollir el sucre que havia caigut sobre la taula amb la punta del dit. Se’l menjava gra per gra, amb delicadesa, assaborint la dolçor poc a poc. Em va recordar al noi de la pel·lícula d’”Amelie”.

Des de llavors, encara quedem els diumenges per la tarda a la mateixa cafeteria però ara hi ha un membre més al grup, en Pipo, el lloro sense pèls a la llengua que sempre demana pipes de gira-sol.

Encara que és un bon home i veí, mai aconseguiria viure amb ell 24 hores al dia perquè, amb aquestes manies tan estrafolàries, qualsevol diria que és una mica insuportable.