diumenge, 31 de maig de 2015

Temps de neu

Hi ha un món que ningú aconsegueix veure ja que està a l’altre vessant de la muntanya més oblidada de la Terra. És un lloc on mai surt el sol i el silenci regna a la penombra. El Govern sempre aconsella als habitants que es posin roba d’abric. En aquesta terra mai localitzada als mapes ni als globus terraqüis, la gent presenta un cor tant fred i gèlid que les poques hores de sol les passa sota el cobertor del llit.

Els teatres són tancats perquè els artistes estan malalts o simplement senten esgarrifances només de pensar en la reacció de tothom envers l’alegria. Encara que sembla que ja ningú recorda el significat d’aquesta paraula. La vida allí és repetitiva i gairebé no tens coneixement dels esdeveniments del teu voltant perquè dia rere dia segueixes un horari continu sense emocions ni sensacions.

Un dia però, una dama fràgil i amb la pell tant blanca com la mateixa neu que escombrava a la vorera del seu carrer, va descobrir una peça de ferro i alumini sota un sortint de pedres i sorra seca. Semblava un rellotge antic dels tamany d’una cassola. La dona va entrar a casa, va deixar la bufanda i els guants al penjarobes i es va deixar caure sobre una cadira de la cuina perquè estava esgotada. Agafà l’objecte d’un pes considerable i l’observà detingudament per descobrir l’engranatge que el feia funcionar o l’espai per posar-hi les piles o la bateria. Res. La base estava plena de marques arreglerades una al costat de l’altra. Marques fetes amb carbó que no estaven esborrades increïblement, pes els anys que hauria passat sota terra. Les manetes eren de colors diferents i tenien un quart d’espai cadascuna: verd, vermell, marró i blau. Només es movia la blava... Potser volia indicar el que passava ara... L’hora? El dia? El mes? L’any? L’estació!!! Feia quan de temps que s’havia parat el màgic rellotge i la ciutat estava atrapada en aquell terrible son on no aconseguia despertar?

Aleshores, en passar la mà per damunt, va sentir una mena de pessigolleig entre els dits i l’agulla de l’hivern va parar de sobte. La dona va sentir remordiments perquè cap busca es movia i ja no sentia el tic-tac corresponent. Allò precisament no es veia tots els dies! Hauria de fugir, no li quedava gaire temps. Segur que els veïns del barri l’havien vista i sentien curiositat. O tenien una mala sensació perquè sempre l’havien considerat una bruixa. Els nens sí que se l’estimaven i l’anomenaven fada però els seus pares no els deixaven apropar-se a ella per por a que els fes una poció rebuscada. En realitat, ella només els donava un te amb una recepta seva que els petits adoraven prendre abans de fer la migdiada. Hauria de buscar-se una nova vida a un lloc menys misteriós. Tot i així, tenia molta por. No sabia a on anar.

Minuts més tard, un suau aroma a campaneta blanca, la primera flor de la primavera va escampar-se per l’habitació de la misteriosa senyora des de la finestra entreoberta, però ella ja no hi estava. Els nens que acabaven d’obrir els ulls per començar un altre dia monòton, van inspirar aquella flaire tant dolça i especial. Va sonar el repic de campanes de l’església i com un himne de victòria tothom va sortir a ballar a la plaça principal. L’alcalde, aquell home aspre i sec que tothom pensava que era, semblava més jove i tot quan va obrir la polsegossa finestra de la seva habitació per primera vegada després de tants anys i en pijama va exclamar: A partir d’avui i fins a la fi dels temps, viurem la vida com ho diuen el vent, els arbres i el cel! Bon dia, temps de flors i alegria!


A l’ajuntament van col·locar una vitrina amb el Rellotge del Temps, en commemoració de la dona que va donar el seu amor perquè funcionés el mecanisme i que, encara que mai no la van tornar a veure, segueix al cor de totes les persones d’aquell món desconegut per nosaltres. Un món on havia una unió entre les persones que havia estat trencada amb el pas del temps però que s’havia consolidat de nou gràcies al naixement de la primera flor. Era el món de la Campaneta Blanca, l’inici d’una nova vida.







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada