El càstig de Demèter

A la natura, ningú s’havia saltat mai les normes. Les plantes respectaven els insectes pol·linitzadors, el vent, l’aigua i el Sol. Fins aleshores, cap planta s’havia portat malament fins que van créixer elles.

Un grup de plantes de gran alçària va néixer de sobte al jardí. Volien ser millors i destacar. Les seves flors, absorbien sense pietat els colors de les papallones i arrencaven el fibló de les abelles per poder-se defensar i ser més poderoses. Les arrels s’expandien i no deixaven a les altres plantes créixer a gust. Les tiges es cargolaven cobrint tot el cel i fent que només arribessin raigs solars per elles.

Tot el jardí sabia el que feien però ningú gosava queixar-se per por. Un petit colibrí que passava per allí, va explicar-li-ho tot a la deessa Demèter, germana de Zeus i protectora de l’agricultura.

En saber-ho, molt irada, va castigar a aquelles impresentables transportant-les a un hàbitat fosc i humit ple de pantans i aigües fosques. Les va transformar en plantes lletgíssimes i horribles, condemnades a passar tots els dies restants de les seves vides endrapant llefiscoses mosques.

Elles se’n penedien del que havien presumit però el mal ja estava fet i no és fàcil convèncer una deessa enfurismada. Pansides i aïllades de tothom, van aguantar i encara aguanten, la sentència sabent que mai seran perdonades.

La moralitat d’aquesta faula és que mai hem de voler destacar a costa dels altres i dificultar-los el treball. Si volem cridar l’atenció i demostrar virtuts pròpies, hem de guanyar-les per nosaltres mateixos i no eliminant la competència. Els premis es reben amb esforç.

Si fem trampes i ens descobreixen, no ens deixaran participar de nou. Recordaran el que vam fer i mai més podrem lluir-nos. Potser, fins i tot, ens faran fora.